Avui crida l'atenció que els deixebles no reconeguin Jesús en un primer moment. Solament després de què el Senyor els hagué manat sortir novament a pescar, el deixeble estimat el reconegué. És per dir-ho així, un reconèixer des de dins que, nogensmenys, resta sempre envoltat del misteri.

Després de la pesca, quan Jesús els convida a menjar, continuava havent-hi una certa sensació de quelcom estrany ("I cap dels deixebles no gosava preguntar-li: «Tu, qui ets?», sabent que era Jesús"). La manera d'aparèixer correspon a aquesta dialèctica del "reconèixer" i "no reconèixer": Ell és plenament corpori, i, alhora, no està subjecte a les lleis de la corporeïtat, a les lleis de l'espai i del temps. En aquesta sorprenent dialèctica, entre vertadera corporeïtat i llibertat de lligams del cos, es manifesta l'essència peculiar, misteriosa, de la nova existència del Ressuscitat.

—Jesús és el mateix —un home de car i ossos— i és també el "Nou", el que ha entrat en un gènere d'existència distint.