Avui, la mirada de Jesús sobre els homes és la mirada del Bon Pastor, que pren sota la seva responsabilitat les ovelles que li són confiades i s'ocupa de cadascuna d'elles. Entre Ell i elles crea un lligam, un instint de coneixement i de fidelitat: «Escolten la meva veu; jo les conec, i elles em segueixen» (Jn 10,27). La veu del Bon Pastor és sempre una crida a seguir-lo, a entrar en el seu cercle magnètic d'influència.

Crist se'ns ha guanyat no solament amb el seu exemple i amb la seva doctrina, sinó amb el preu de la seva Sang. Li hem costat molt, i per això no vol que ningú dels seus es perdi. I, amb tot, l'evidència s'imposa: uns segueixen la crida del Bon Pastor i altres no. L'anunci de l'Evangeli a uns els produeix ràbia i a uns altres alegria. Què tenen els uns que no tinguin els altres? Sant Agustí, davant del misteri abismal de l'elecció divina, responia: «Déu no et deixa, si tu no el deixes»; no t'abandonarà, si tu no l'abandones. No donis, doncs, la culpa a Déu, ni a l'Església, ni als altres, perquè el problema de la teva fidelitat és teu. Déu no nega a ningú la seva gràcia, i aquesta és la nostra força: agafar-nos fort a la gràcia de Déu. No és cap mèrit nostre; simplement, hem estat “agraciats”.

La fe entra per l'oïda, per l'audició de la Paraula del Senyor, i el perill més gran que tenim és la nostra sordesa, no oir la veu del Bon Pastor, perquè tenim el cap ple de sorolls i d'altres veus discordants, o encara més greu, allò que els Exercicis de sant Ignasi diuen «fer-se el sord», saber que Déu et crida i no voler sentir-te al·ludit. Aquell que es tanca a la crida de Déu conscientment, reiteradament, perd la sintonia amb Jesús, perdrà l'alegria de ser cristià per anar a péixer a unes altres pastures que no sacien ni donen vida eterna. Nogensmenys, Ell és l'únic que ha pogut dir: «Jo els dono vida eterna» (Jn 10,28).