Avui, ens preguntem: «I qui són els altres que haig d'estimar?» (Lc 10,29). Diuen d'uns jueus encuriosits en veure desaparèixer el seu rabí la vigília del dissabte. Van sospitar que tenia un secret, potser amb Déu, i van confiar a un l'encàrrec de seguir-lo... I així ho va fer, ple d'emoció, fins una barriada miserable, on va veure el rabí cuinar i escombrar la casa d'una dona: era una paralítica, i la servia i li preparava un menjar especial per a la festa. Quan va tornar, li van preguntar a l'espia: «On ha anat?; al cel, entre els núvols i estrelles?». I aquest va contestar: «No!, ha pujat molt més amunt».

Estimar amb obres els altres és el més alt; és on es manifesta l'amor. No passar de llarg!: «És el propi Crist qui alça la seva veu en els pobres per tal de desvetllar la caritat dels seus deixebles», afirma el Concili Vaticà II en un document.

Fer de bon samarità vol dir canviar els plans («s'hi acostà»), dedicar temps («se n'ocupà»)... Això ens porta a contemplar també la figura de l'hostaler, com ens digué Joan Pau II: «Què hagués pogut fer sense ell? De fet, l'hostaler, romanent en l'anonimat, va realitzar la major part de la feina. Tots poden actuar com ell complint les pròpies tasques amb esperit de servei. Tota ocupació ofereix l'oportunitat, més o menys directa, d'ajudar qui ho necessita (...). L'acompliment fidel dels propis deures professionals ja és practicar l'amor per les persones i la societat».

Deixar-ho tot per acollir a qui ho necessita (el bon samarità) i fer bé la feina per amor (l'hostaler), són les dos formes d'estimar que ens toquen: «‘Qui (...) es va comportar com a proïsme?’ (...). ‘El qui el va tractar amb amor’. Llavors Jesús li digué: ‘Vés, i tu fes igual’» (Lc 10,36-37).

Acudim a la Verge Maria i Ella —que n'és model!— ens ajudi a descobrir les necessitats dels altres, materials i espirituals.