Avui, el Senyor ens convida a abraçar la nostra fragilitat com a font d’un gran tresor evangelitzador. Solament qui es reconeix vulnerable és capaç d’una acció solidària.

Compadir-se (“patir-amb”) del que està caigut a la vora del camí és l’actitud de qui reconeix en l’altre la seva pròpia imatge, barreja de terra i tresor: estima aquesta imatge, s’apropa a ella i descobreix que les ferides que guareix en el germà són ungüent per a les seves pròpies.

—Ni els bandolers ni els qui passen de llarg davant del caigut tenen consciència del seu tresor ni del seu fang. Els primers no valoren ni la seva pròpia vida i, per això, s’atreveixen a deixar el caigut quasi mort. El sacerdot i el levita valoren llurs vides, però parcialment; s’atreveixen a mirar només una part, la que ells creuen valuosa: se saben escollits i estimats per Déu, però no s’atreveixen a reconèixer-se argila, fang fràgil. El caigut els fa por i no saben reconèixer-lo: com podrien reconèixer el fang dels altres si no accepten el propi?