La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

1ª Lectura (He 11,1-2.8-19): Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d'anar-se'n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada, que té Déu mateix com arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès. Per això d'un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s'haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l'avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyia d'anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d'ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d'aquesta veritat.
Salm responsorial: Lc 1
R/. Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel. Ha visitat el seu poble.
El Senyor fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David el seu servent, com ho havia anunciat, de temps antic, per boca dels seus sants profetes.

Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut per l'amor que el fa fidel als nostres pares, i pel record de l'aliança santa, que jurà al nostre pare Abraham.

Prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte amb santedat i justícia tota la vida.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 3,16): Al·leluia. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mc 4,35-41): Un dia, cap el tard, Jesús diu als deixebles: «Travessem a l’altra banda». I havent acomiadat la multitud, se l’enduen en la barca tal com era; i altres barques eren amb ell. I s’aixeca una gran tempesta de vent i les onades es ficaven en la barca, de tal manera que ja s’omplia la barca. I ell era a la popa, sobre un capçal, dormint; i el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens perdem?». I aixecant-se, increpa el vent i diu al mar: «Calla, emmudeix!». I el vent cessà, i es feu una gran bonança. I els digué: «Per què sou porucs? ¿Encara no teniu fe?». I temeren amb un gran temor, i es deien uns als altres: «Qui, doncs, és aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?».

© Albada Editorial / evangeli.net

«Per què sou porucs? ¿Encara no teniu fe?»

Mn. Joaquim FLURIACH i Domínguez (St. Esteve de P., Barcelona, Espanya)

Avui, el Senyor renya els seus deixebles per la seva manca de fe: «Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Jesucrist ja havia donat prou mostres de ser l'Enviat i encara no creuen. No se n'adonen que, tenint amb ells el mateix Senyor, no cal témer res. Jesús fa un paral·lelisme clar entre “fe” i “valentia”.

En un altre lloc de l'Evangeli, davant d'una situació en la qual els Apòstols dubten, es diu que encara no podien creure perquè no havien rebut l'Esperit Sant. Molta paciència li caldrà al Senyor per a seguir ensenyant als primers allò que ells mateixos ens mostraran després, i del que en seran ferms i valents testimonis.

Estaria molt bé que nosaltres també ens sentíssim “renyats”. Amb més motiu encara!: hem rebut l'Esperit Sant que ens fa capaços d'entendre com realment el Senyor és amb nosaltres en el camí de la vida, si de debò busquem fer sempre la voluntat del Pare. Objectivament, no tenim cap motiu de covardia. Ell és l'únic Senyor de l'Univers, perquè «el vent i el mar l’obeeixen» (Mc 4,41), com afirmen admirats els deixebles.

Aleshores, què m'acovardeix? Són motius tan greus com per a posar en entredit el poder infinitament gran com és l'Amor que el Senyor ens té? Aquesta és la pregunta que els nostres germans màrtirs van saber respondre, no ja amb paraules, sinó amb la seva pròpia vida. Com tants germans nostres que, amb la gràcia de Déu, diàriament fan de cada contradicció un pas més en el creixement de la fe i de l'esperança. Nosaltres, per què no? És que no sentim dins nostre el desig d'estimar el Senyor amb tot el pensament, amb totes les forces, amb tota l'ànima?

Un dels grans exemples de valentia i de fe, el tenim en Maria, Auxili dels cristians, Reina dels confessors. Al peu de la Creu va saber mantenir dempeus la llum de la fe... que es va fer esclatant el dia de la Resurrecció!

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «En l’oració feta degudament, es fonen les penes com la neu davant el sol» (Sant Joan Mª Vianney)

  • «Els Apòstols no han de témer les amenaces: Crist —encara que silenciós— és a la barca i, per això mateix, mai s’ha enfonsat» (Benet XVI)

  • «La referència primera i última d’aquesta catequesi serà sempre Jesucrist mateix, com a ‘camí, veritat i vida’ (Jn 14,6). Contemplant-lo en la fe, els cristians poden esperar que el Crist realitzi en ells les seves promeses, i que, estimant-lo amb l’amor amb què Ell els ha estimat siguin capaços de fer les obres que corresponen a la dignitat de la vida cristiana» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.698)