Avui, la litúrgia ens presenta un evangeli davant el qual és difícil romandre indiferent, si s'afronta amb sinceritat de cor.

Ningú no pot dubtar de les bones intencions d'aquell jove que s'apropà a Jesucrist per tal de fer-li una pregunta: «Mestre bo, què haig de fer per a aconseguir la vida eterna?» (Mc 10,17). Pel que ens diu sant Marc, està clar que en aquest cor hi havia necessitat de quelcom més, ja que és fàcil de suposar que —com a bon israelita— coneixia molt bé allò que la Llei diu al respecte, però en el seu interior hi havia una inquietud, una necessitat d'anar més enllà i, per això, interpel·la Jesús.

En la nostra vida cristiana hem d'aprendre a superar aquesta visió que redueix la fe a una qüestió de mer compliment. La nostra fe és molt més. És una adhesió de cor a Algú, que és Déu. Quan posem el cor en quelcom, hi posem també la vida i, en el cas de la fe, superem aleshores el conformisme que sembla avui tenallar l'existència de tants creients. Qui estima no es conforma amb donar qualsevol cosa. Qui estima cerca una relació personal, propera, aprofita els detalls i sap descobrir en tot una ocasió per a créixer en l'amor. Qui estima es dóna.

En realitat, la resposta de Jesús a la pregunta del jove és una porta oberta a aquesta donació total per amor: «Ves, tot el que tens ven-ho i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; i vine, segueix-me» (Mc 10,21). No és un deixar perquè sí; és un deixar que és donar-se i és un donar-se que és expressió genuïna de l'estimació. Obrim, doncs, el nostre cor a aquest amor-donació. Tant de bo si vivim la nostra relació amb Déu en aquesta clau de volta. Pregar, servir, treballar, superar-se, sacrificar-se... tot són camins de donació i, per tant, camins d'amor. Que el Senyor trobi en nosaltres no solament un cor sincer, sinó també un cor generós i obert a les exigències de l'amor. Perquè —en paraules de Joan Pau II— «l'amor que ve de Déu, amor tendre i esponsalici, és font d'exigències profundes i radicals».