1ª Lectura (1R 18,20-39): En aquells dies, el rei Acab convocà tot el poble a la muntanya del Carmel i reuní també tots els profetes de Baal. Elies digué al poble: «Fins quan heu d'estar així? Si el Senyor és el Déu veritable, seguiu-lo, i si és Baal, seguiu Baal». El poble no va saber què contestar. Llavors Elies digué: «De tots els profetes del Senyor jo sóc l'únic que he quedat, mentre els profetes de Baal són quatre-cents cinquanta. Porteu dos vedells; que ells en triïn un, que el tallin a trossos i el posin sobre la llenya de l'altar, però que no encenguin el foc. Jo prepararé l'altre vedell, el posaré sobre la llenya del meu altar, i tampoc no encendré el foc. Vosaltres invocareu el nom del vostre déu i jo invocaré el nom del Senyor; aquell dels dos que respondrà encenent el foc, és el Déu veritable».

El poble trobà bé la proposta i Elies digué als profetes de Baal: «Trieu un dels vedells i prepareu-lo primer vosaltres, que sou més colla. Invoqueu el nom del vostre déu, però no encengueu el foc». Ells prengueren el vedell que els van donar, el prepararen i des del matí fins al migdia estigueren invocant el nom de Baal cridant-li: «Baal, escolteu-nos». Però no arribava cap resposta; ells no paraven de saltar al voltant de l'altar que havien fet. A migdia, Elies es posà a riure's d'ells i els deia: «Crideu més fort, homes, crideu més fort. No vol dir que no sigui déu, però potser ara està capficat, o té feina o és fora de casa. Qui sap si dorm, però ja es despertarà». Ells baladrejaven tant com podien i s'esgarrinxaven amb punyals o amb llances fins que la sang els corria per sobre. Van estar delirant des del migdia fins vora mitja tarda, que era l'hora de presentar l'ofrena; però no arribava cap resposta ni els en feia cas ningú.

Aleshores Elies cridà tot el poble: «Acosteu-vos». I tots hi van anar, i reconstruí l'altar del Senyor, que havia estat enderrocat. Prengué dotze pedres, per representar les dotze tribus dels fills de Jacob, aquell Jacob a qui el Senyor havia fet sentir la seva paraula per dir-li que el seu nom, d'ara endavant, seria Israel. Amb aquestes pedres reconstruí l'altar dedicat al nom del Senyor. Un cop reconstruït, el rodejà amb un regueró on cabien tres o quatre galledes, s'arreglà la llenya, tallà a trossos el vedell i el posà a sobre. Després digué a la gent: «Ompliu quatre gerres d'aigua i aboqueu-les sobre la víctima». Quan ho hagueren fet, els digué: «Torneu-hi». Ells hi van tornar, i els digué encara: «Torneu-hi una altra vegada». A la tercera vegada, l'aigua rajava per tots costats i es va omplir el regueró.

Ja era l'hora de presentar l'ofrena. Elies s'acostà a l'altar i digué: «Senyor, Déu d'Abraham, d'Isaac i d'Israel: Que tothom, a Israel, sàpiga avui que vós sou Déu i jo sóc servidor vostre, i la vostra paraula m'ha manat tot el que fins ara he fet. Escolteu-me, Senyor, escolteu-me. Que aquest poble reconegui que vós sou l'únic Déu: convertiu el seu cor». A l'instant va caure el foc del Senyor, va consumir la víctima, la llenya, les pedres i el fang, i va eixugar l'aigua del regueró. En veure-ho, tot el poble es prosternà amb el front fins a terra i repetia: «El Senyor és l'únic Déu, el Senyor és l'únic Déu!».