La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dimarts 11 de durant l'any
1ª Lectura (1R 21,17-29): Després de la mort de Nabot, el Senyor va fer sentir la seva paraula al profeta Elies, el tesbita, i li digué: «Vés a trobar Acab, el rei d'Israel, que resideix a Samaria. Ara és a la vinya de Nabot, on ha baixat per prendre'n possessió. Digues-li: Això diu el Senyor: Has comès un assassinat i ja tens la vinya. Digues-li també: Això diu el Senyor: Al lloc on els gossos han llepat la sang de Nabot, lleparan també la teva». Acab, en veure Elies, li digué: «Ja m'has atrapat, enemic meu?». Elies li diu: «Sí, t'he atrapat perquè t'has venut a la maldat que ofèn el Senyor: Jo faré caure sobre teu un desastre i escombraré tot el que quedi de la teva casa: de la família d'Acab faré matar tothom, petits i grans. La teva dinastia acabarà com la de Jeroboam, fill de Nabot, i la de Baasà, fill d'Ahies, perquè m'has disgustat i has fet pecar el poble d'Israel. I de Jezabel diu el Senyor: La devoraran els gossos prop de la muralla de Jezrael. Els de la família d'Acab que moriran a la ciutat els devoraran els gossos, i els que moriran fora, els ocellots».

Ningú no s'havia venut mai a la maldat que ofèn el Senyor, com es va vendre Acab, instigat per la seva muller, Jezabel. Adorava els ídols amb cultes detestables, tal com ho havien fet els amorreus que el Senyor va desposseir a favor del poble d'Israel. Quan Acab sentí el que Elies li deia, s'esquinçà la roba, es vestí de sac negre, dejunava i dormia vestit de sac i anava a tot arreu amb un posat trist. Llavors el Senyor va fer sentir la seva paraula al profeta Elies, el tesbita, i li digué: «Has vist com Acab s'humilia davant meu? Ja que s'humilia així, aquests mals que he anunciat contra la seva dinastia no vindran en vida seva, sinó en vida del seu fill».
Salm responsorial: 50
R/. Compadiu-vos, Senyor, perquè hem pecat.
Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant; per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes; renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats.

Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat. Contra vós, contra vós sol he pecat, i he fet el que és dolent als vostres ulls.

Aparteu la mirada dels meus pecats, esborreu les meves culpes. No em demaneu compte de la sang que he vessat, i aclamaré el vostre perdó, Déu meu, Déu que em salveu.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 13,34): Al·leluia. Us dono un manament nou, diu el Senyor: Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mt 5,43-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Heu sentit que es va dir: Estimaràs el teu proïsme i odiaràs el teu enemic. Però jo us dic: estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, perquè sigueu fills del vostre Pare del cels, que fa sortir el seu sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu els qui us estimen, quin mèrit teniu? ¿No ho fan també els publicans? I si saludeu només els vostres germans, què feu de més? ¿No ho fan també els gentils? Sigueu, doncs, perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte».

© Albada Editorial / evangeli.net

«Sigueu, doncs, perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte»

Mn. Iñaki BALLBÉ i Turu (Terrassa, Barcelona, Espanya)

Avui, el Crist ens convida a estimar. Estimar sense mesura, que és la mesura de l'Amor veritable. Déu és Amor, «que fa sortir el seu sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45). I l'home, espurna de Déu, ha de lluitar per assemblar-s'hi cada dia: «Així sereu fills del vostre Pare del cel». On trobem el rostre de Crist? En els altres, en el proïsme més proper. És molt fàcil compadir-se dels nens famèlics d'Etiòpia quan els veiem per la TV, o dels immigrants que arriben cada dia a les nostres platges. Però, i els de casa? I els nostres companys de feina? I aquella parenta llunyana que està sola i que podríem anar-li a fer una estona de companyia? Els altres, com els tractem? Com ens els estimem? Quins actes de servei concrets tenim amb ells cada dia?

És molt fàcil estimar qui ens estima. Però el Senyor ens convida a anar més enllà, «perquè si estimeu els qui us estimen, quin mèrit teniu?» (Mt 5,46). Estimar els nostres enemics! Estimar aquelles persones que sabem —de segur— que mai no ens tornaran l'afecte, ni el somriure, ni aquell favor. Senzillament perquè ens ignoren. El cristià, tot cristià, no pot estimar de manera “interessada”; no ha de donar només un bocí de pa, una almoina al del semàfor. S'ha de donar ell mateix. El Senyor, morint en la Creu, perdona els qui el crucifiquen. Ni un retret, ni una queixa, ni un mal gest...

Estimar sense esperar res a canvi. A l'hora d'estimar hem d'enterrar les calculadores. La perfecció és estimar sense mesura. La perfecció la tenim en les nostres mans enmig del món, enmig de les nostres ocupacions diàries. Fent el que toca a cada moment, no el que ens ve de gust. La Mare de Déu, a les noces de Canà de Galilea, s'adona que els convidats no tenen vi. I s'avança. I li demana al Senyor que faci el miracle. Demanem-li avui el miracle de saber-lo descobrir en les necessitats dels altres.

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «L’amor és suficient per si sol; no requereix altre motiu fora d’ell mateix, ni tampoc cap profit; el seu fruit consisteix en la seva mateixa pràctica. “Estimo perquè estimo”» (Sant Bernat)

  • «Per què Jesús demana estimar els propis enemics, és a dir, un amor que excedeix la capacitat humana? Perquè té en compte que en el món hi ha massa violència, massa injustícia i, per tant, només es pot superar aquesta situació contraposant un plus d’amor» (Benet XVI)

  • «La crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s’adreça a tots els qui creuen en el Crist, qualsevol que sigui la seva categoria i estat. Tothom és cridat a la santedat: ‘Sigueu perfectes com el meu Pare celestial és perfecte’» (Mt 5,48)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 2.013)