Avui, l'Evangeli ens convida a reflexionar sobre la relació mestre-deixeble: «No és el deixeble més que el mestre, ni el servidor més que el seu senyor» (Mt 10,24). En el camp humà no és impossible que l'alumne arribi a sobrepassar a aquell qui li va ensenyar l'abc d'una disciplina. Hi ha en la història exemples com Giotto, que s'avança al seu mestre Cimabue, o com Manzoni a l'abat Pieri. Però la clau de la saviesa suprema està només a mans de l'Home-Déu, i tots els altres poden participar d'ella, arribant a entendre-la segons diversos nivells: des del gran teòleg sant Tomás d'Aquino fins el nen que es prepara per a la Primera Comunió. Podrem afegir adorns de diversos estils, però no seran mai cap cosa essencial que enriqueixi el valor intrínsec de la doctrina. Per contra, és possible que arribem a l'heretgia.

Ens cal tenir precaució en intentar fer barreges que poden distorsionar i no enriquir gens la substància de la Bona Nova. «Ens hem d'abstenir dels menjars, però molt més hem de dejunar dels errors», diu sant Agustí. En una ocasió em van passar un llibre sobre els Àngels Custodis en el qual hi apareixen elements de doctrines esotèriques, com la metempsicosi, i una incomprensible necessitat de redempció que afectaria aquests esperits bons i confirmats en el bé.

L'Evangeli d'avui ens obre els ulls sobre el fet ineludible que el deixeble sigui de vegades incomprès, trobi obstacles o fins i tot sigui perseguit per haver-se declarat seguidor del Crist. La vida de Jesús va ser un servei ininterromput en defensa de la veritat. Si a Ell el van anomenar “Beelzebul”, no és estrany que, en disputes, en confrontacions culturals o en els acaraments que veiem en la televisió, ens titllin de retrògrads. La fidelitat al Crist Mestre és el màxim reconeixement del qual ens en podem gloriar: «tot el qui em confessi davant els homes, també jo els confessaré davant el meu Pare que està en els cels» (Mt 10,32).