Avui, com un ressò d'una antiga tradició lligada a la societat rural, celebrem litúrgicament una jornada d'acció de gràcies a Déu pels favors que ens ha fet i de petició d'ajut per als fruits del nostre treball en aquest nou curs.

El medi rural, efectivament, per la força dels fets, tenia viva consciència que els fruits recollits —sense menystenir l'esforç humà— eren un do de Déu. Davant dels imponderables del clima i de les circumstàncies del treball del camp, l'home era més conscient que depenia del bon Déu. Per contrast, el progrés de la tècnica i del treball industrial semblen amenaçar aquesta “memòria de Déu”: en no pocs casos, s'ha diluït la consciència de dependència de Déu, i l'home corre el risc d'auto-divinitzar-se en pensar-se que ja no necessita el Creador. En canvi, Jesús ens ha dit: «Demaneu i se us donarà (...); truqueu i se us obrirà» (Mt 7,7), que és tant com si ens digués: —Jo et recordaré i t'ajudaré, però necessito que tu no m'oblidis i no em foragitis de la teva vida.

En aquest sentit, Joan Pau II adverteix: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot allò que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats de la terra, pot reconèixer i saldar com a criatura feta a imatge i semblança de Déu».

I com a prevenció davant d'aquest risc d'ingènua “desmemorització”, l'oració col·lecta d'avui ens convida a dir: «Senyor Déu, Pare amorós, vós vau donar als nostres pares a Israel una terra bona i fèrtil, a fi que hi trobessin descans i benestar; i amb el mateix amor ens doneu a nosaltres forces per dominar la creació i trobar-hi el nostre sosteniment. En donar-vos gràcies per les vostres meravelles, us preguem que la vostra llum ens faci descobrir sempre que heu estat vós i no el nostre poder el que ens ha donat la força per crear les riqueses de la terra».