Avui veiem com Jesús —que ens estima— vol que tots entrem al Regne del cel. Per això aquest advertiment tan fort als “rics”. També ells són cridats a entrar-hi. Però sí que tenen una situació més difícil per a obrir-se a Déu. Les riqueses els poden fer creure que ho tenen tot; tenen la temptació de posar la pròpia seguretat i confiança en les seves possibilitats i riqueses, sense adonar-se'n que la confiança i seguretat cal posar-les en Déu. Però no sols de paraula: què fàcil és dir «Sagrat Cor de Jesús, en vos confio», però què difícil es fa dir-ho amb la vida. Si som rics, quan diguem de cor aquesta jaculatòria, mirarem de fer de les nostres riqueses un bé per als altres, ens sentirem administradors d'uns béns que Déu ens ha donat.

Acostumo a anar a Veneçuela a una missió, i allà realment —en llur pobresa, en no tenir gaires seguretats humanes— les persones se n'adonen que la vida està penjada d'un fil, que la seva existència és fràgil. Aquesta situació els facilita veure que és Déu qui els dóna consistència, que llurs vides són en les mans de Déu. En canvi, aquí —en el nostre món consumista— tenim tantes coses que podem caure en la temptació de creure que ens donen seguretat, que ens sosté una gran corda. Però, en realitat —igual que els “pobres”—, estem penjant d'un fil. Deia la Mare Teresa: «Déu no pot omplir on ja està tot ple d'altres coses». Tenim el perill de tenir a Déu com un element més en la nostra vida, un llibre més en la biblioteca; important, sí, però un llibre més. I, per tant, no considerar-lo en veritat com el nostre Salvador.

Però tant els rics com els pobres, ningú es pot salvar per si mateix: «I qui pot salvar-se?» (Mc 10,26), exclamaran els deixebles. «Per als homes és impossible, però no per a Déu, que per a Déu totes les coses són possibles» (Mc 10,27), respondrà Jesús. Confiem-nos tots i del tot a Jesús, i que aquesta confiança es manifesti en les nostres vides.