Avui, el cec Bartimeu (cf. Mc 10,46) ens forneix tota una lliçó de fe, manifestada amb franca senzillesa davant del Crist. Quantes vegades ens faria bé repetir la mateixa cantarella de Bartimeu: «Jesús, fill de David, tingues compassió de mi!» (Lc 18,37). És tan profitós per a la nostra ànima sentir-nos indigents! El fet és que ho som i que, malauradament, poques vegades ho reconeixem de veritat. I..., està clar: fem el ridícul. Així ens ho retreu sant Pau: «Què teniu que no ho hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7).

A Bartimeu no li fa vergonya sentir-se així. En no poques ocasions, la societat, la cultura del que és “políticament correcte”, voldran fer-nos callar: amb Bartimeu no ho aconseguiren. Ell no s'arronsà. Tot i que «la gent (...) el renyava perquè callés, ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues compassió de mi!» (Lc 18,39). Quina meravella! Dóna ganes de dir: —Gràcies, Bartimeu, per aquest exemple.

I paga la pena de fer-ho com ell, perquè Jesús escolta. I escolta sempre!, per més bullanga que alguns organitzin al voltant de nosaltres. La confiança senzilla —sense miraments— de Bartimeu desarma Jesús i li roba el cor: «Manà que l’hi portessin (...), [i] li preguntà: ‘Què vols que et faci?’» (Lc 18,40-41). Davant de tanta fe, Jesús no s'està de res! I... Bartimeu tampoc:«Senyor, que hi vegi» (Lc 18,41). Dit i fet: «Veges-hi, la teva fe t’ha salvat» (Lc 18,42). I és que «la fe, si és forta, defensa tota la casa» (Sant Ambròs), és a dir, ho pot tot.

Ell ho és tot, Ell ens ho dóna tot. Aleshores, quina altra cosa podem fer davant d'Ell, sinó donar-li una resposta de fe? I aquesta “resposta de fe” equival a “deixar-se trobar” per aquest Déu que —mogut pel seu afecte de Pare— ens busca des de sempre. Déu no se'ns imposa, però passa sovint molt a la vora de nosaltres: aprenguem la lliçó de Bartimeu i... no el deixem passar de llarg!