Avui considerem la nostra pròpia vida reflectida en Bartimeu: com ell, fatigats i "sense vista", així estem davant la Vida. Sospitem que aquesta vida terrenal no és, en realitat, la Vida. I com ell, ens obrim a Jesús, tot demanant-li "veure-hi", perquè a l'home que està centrat en si mateix se li escapa la "Vida" eterna.

La vida de l'home, per culpa del pecat, es troba abocada a un dur treball i a un patiment intolerable, de manera que la immortalitat seria aquí més una càrrega que un bé... Hi ha moments, però, en els que —sobtadament— percebem "quelcom" del que hauria de ser la "Vida". Per contrast, el que quotidianament anomenem "vida", en realitat, no ho és.

—Desitgem la "Vida" mateixa, la vertadera, però no coneixem això envers el qual ens sentim impulsats. No podem deixar de tendir a això, malgrat saber que tot allò que puguem experimentar no és el que desitgem. Aquesta "realitat" desconeguda és la veritable esperança que ens empeny. La "Vida" eterna és aquesta "desconeguda realitat coneguda".