Avui, en aquest primer divendres d'Advent, l'Evangeli ens presenta tres personatges: Jesús al bell mig, i dos cecs que se li atansen plens de fe i amb el cor esperançat. Havien sentit a parlar d'Ell, de la seva tendresa envers els malalts i del seu poder. Aquests trets l'identificaven com a Messies. Qui millor que Ell podria fer-se càrrec de la seva dissort?

Els dos cecs fan pinya i, fent comunitat, es dirigeixen tots dos vers Jesús. A l'uníson fan una pregària de petició a l'Enviat de Déu, al Messies, a qui anomenen amb el títol de “Fill de David”. Volen, amb la seva pregària, provocar la compassió de Jesús: «Tingues compassió de nosaltres, fill de David!» (Mt 9,27).

Jesús interpel·la la seva fe: «¿Creieu que puc fer això?» (Mt 9,28). Si ells s'han apropat a l'Enviat de Déu és precisament perquè creuen en Ell. A una sola veu fan una bella professió de fe, bo i responent: «Senyor, sí que ho creiem!» I Jesús dóna la vista a aquells que ja hi veien per la fe. En efecte, creure és veure-hi amb uns ulls interiors.

Aquest temps d'Advent és l'adequat, també per a nosaltres, per a cercar Jesús amb un gran desig, com els dos cecs, fent comunitat, fent Església. Amb l'Església cridem en l'Esperit: «Veniu, Senyor Jesús» (cf. Ap 22,17-20). Jesús ve amb el seu poder d'obrir de bat a bat els ulls del nostre cor, i fer que hi veiem, que creguem. L'Advent és un temps fort de pregària: temps de fer pregària de petició, i sobretot pregària de professió de fe. Temps de veure i creure.

Recordem les paraules del Petit Príncep: «L'essencial només es veu amb el cor».