Avui, quan ja portem una setmana dins l'itinerari de preparació per a la celebració del Nadal, ja hem constatat que una de les virtuts que ens cal fomentar durant l'Advent és l'esperança. Però no d'una manera passiva, com la de qui espera que passi el tren, sinó una esperança activa, que ens mou a disposar-nos posant de la nostra part tot el que calgui per a que Jesús pugui néixer de nou en els nostres cors.

Podem mirar de no quedar-nos sols en el que nosaltres esperem, sinó —sobretot— en descobrir què és el que Déu espera de nosaltres. Com els dotze, també nosaltres som cridats a seguir els seus camins. Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor que —per mitjà del profeta Isaïes— ens diu: «El camí és aquest, segueix-lo» (Is 30,21, de la primera lectura d'avui). Seguint cadascú el seu camí, Déu espera de tots que amb la nostra vida anunciem que «S’ha apropat el regne dels cels» (Mt 10,7).

L'Evangeli d'avui ens narra com, davant d'aquella multitud de gent, Jesús se n'apiadà i els digué: «Les messes certament són moltes, però els treballadors pocs; pregueu, doncs, l’amo de les messes que enviï treballadors a les seves messes» (Mt 9,37-38). Ell ha volgut confiar en nosaltres i vol que en les molt diverses circumstàncies responguem a la vocació d'esdevenir apòstols del nostre món. La missió per a la que Déu Pare ha enviat el seu Fill al món necessita que nosaltres en siguem continuadors. En els nostres dies també trobem una multitud malmenada i desesperançada, que té set de la Bona Nova de la Salvació que Crist ens ha portat, de la que nosaltres en som missatgers. És una missió confiada a tots. Coneixedors de les nostres febleses i mancances, recolzem-nos en la pregària constant i estiguem contents d'esdevenir així col·laboradors del pla redemptor que Crist ens ha revelat.