Avui comencem la proclamació de l'Evangeli amb l'expressió: «Aquell mateix diumenge» (Lc 24,13). Sí, encara diumenge. Pasqua —s'ha dit— és com un gran diumenge de cinquanta dies. Oh, si sabéssim la importància que té aquest dia en la vida dels cristians! «Hi ha motius per a dir, com suggereix l'homilia d'un autor del segle IV (el Pseudo Eusebi d'Alexandria), que el ‘dia del Senyor’ és el ‘senyor dels dies’ (...). Aquesta és, efectivament, per als cristians la “festa primordial”» (Sant Joan Pau II). El diumenge ens és si matern, bressol, festeig, llar i també alè missioner. Oh, si n'entrelluquéssim la pregonesa i la poesia que porta! Aleshores afirmaríem com aquells màrtirs dels primers segles: «No podem viure sense el diumenge».

Però quan el dia del Senyor perd relleu en la nostra existència també s'eclipsa el “Senyor del dia”, i ens tornem tan pragmàtics i “seriosos” que només donem crèdit als nostres projectes i previsions, plans i estratègies; llavors, àdhuc la mateixa llibertat amb la qual Déu actua ens és motiu d'escàndol i d'allunyament. Ignorant l'estupor ens tanquem a la manifestació més lluminosa de la glòria de Déu, i tot es converteix en un capvespre de desencís, preludi d'una nit inacabable, on la vida sembla condemnada a un perenne insomni.

Tanmateix, l'Evangeli proclamat al bell mig de les assemblees dominicals és sempre anunci angèlic d'una claror adreçada a enteniments i cors feixucs per a creure (cf. Lc 24,25), i per això és suau, no pas esclatant, ja que —altrament— més que il·luminar-nos ens encegaria. És la Vida del Ressuscitat que l'Esperit ens comunica amb la Paraula i el Pa partit, tot respectant el nostre caminar fet de passes curtes i no sempre ben adreçades.

Cada diumenge recordem que Jesús «va entrar per quedar-se amb ells» (Lc 24,29), amb nosaltres. L'has reconegut avui, cristià?