La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dissabte III de Pasqua

1ª Lectura (Ac 9,31-42): En aquells dies, l'Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s'anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l'Esperit Sant. Pere, que ho anava recorrent tot, va visitar també els creients de Lidda. Allà va trobar un home paralític, que es deia Enees. No es movia de la llitera des de feia vuit anys. Pere li va dir: «Enees, Jesucrist et dóna la salut. Aixeca't i fes-te tu mateix el llit». Ell es va aixecar a l'instant. La gent de Lidda i de Saron el van veure i es van convertir al Senyor.

Hi havia a Jafa una dona creient, anomenada Tabita, i en grec Dorcàs, que havia fet moltes bones obres i caritats. S'havia posat malalta uns dies enrere i acabava de morir. La van vestir i la van pujar a la sala alta. Com que Lidda és a prop de Jafa, els creients, en assabentar-se que hi havia Pere, li enviaren dos homes a demanar-li que vingués aviat a Jafa. Pere sortí amb ells de seguida. I un cop a Jafa, l'acompanyaren a la sala de dalt, on es va trobar amb totes les viudes que ploraven i li mostraven les túniques i mantells que feia Dorcàs quan vivia. Pere va fer sortir tothom a fora i es va quedar pregant agenollat. Després, girant-se al cadàver, digué: «Tabita, aixeca't». Tabita obrí els ulls, mirà Pere i s'incorporà. Pere li donà la mà i ella es posà dreta. Aleshores, ell va cridar els deixebles i les viudes i els la va presentar viva. Aquest fet va córrer per tot Jafa i molts van creure en el Senyor.
Salm responsorial: 115
R/. Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?
Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet? Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació.

Compliré les meves prometences, ho faré davant del poble. Al Senyor li doldria la mort dels qui l'estimen.

Ah, Senyor, sóc el vostre servent, ho sóc des del dia que vaig néixer. Vós em trencàreu les cadenes. Us oferiré una víctima d'acció de gràcies, invocant el vostre nom.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 6,63.68): Al·leluia. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Jn 6,60-69): En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?». Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen». Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. I afegí: «Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare».

Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Llavors Jesús digué als Dotze: «¿També vosaltres em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu».

«Tu tens paraules de vida eterna»

Mn. Jordi PASCUAL i Bancells
(Salt, Girona, Espanya)

Avui acabem de llegir a l'Evangeli el discurs de Jesús sobre el Pa de Vida, que és Ell mateix que es donarà a nosaltres com a aliment per a les nostres ànimes i per a la nostra vida cristiana. I, com sol passar, hem contemplat dues reaccions ben diferents, si no oposades, de part dels qui l'escolten.

Per alguns, el seu llenguatge és massa dur, incomprensible per a la seva mentalitat tancada a la Paraula salvadora del Senyor, i sant Joan diu —amb certa tristesa— que «des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell» (Jn 6,66). I el mateix evangelista ens dóna una pista per a entendre l'actitud d'aquestes persones: no creien, no estaven disposades a acceptar les ensenyances de Jesús, sovint incomprensibles per a elles.

Per altra banda, veiem la reacció dels Apòstols, representada per sant Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem» (Jn 6,68-69). No és que els dotze siguin més llestos que els altres, ni tan sols més bons, ni potser més entesos en la Bíblia; el que sí són és més senzills, més confiats, més oberts a l'Esperit, més dòcils. Els sorprenem de tant en tant en les pàgines dels evangelis equivocant-se, no entenent Jesús, discutint-se sobre quin d'ells és el més important, fins i tot corregint el Mestre quan els anuncia la seva passió; però sempre els trobem al seu costat, fidels. El seu secret: l'estimaven de debò.

Sant Agustí ho expressa així: «No deixen empremta en l'ànima els bons costums, sinó els bons amors (...). Això és en veritat l'amor: obeir i creure a qui s'estima». A la llum d'aquest Evangeli ens podem preguntar: on tinc posat el meu amor?, quina fe i quina obediència tinc en el Senyor i en el que l'Església ensenya? quina docilitat, senzillesa i confiança visc amb les coses de Déu?