Avui contemplem Jesús en el darrer dia de la festa dels Tabernacles, quan es posà dret i cridà: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: ‘Del seu interior brollaran rius d'aigua viva’» (Jn 7,37-38). Es referia a l'Esperit.

La vinguda de l'Esperit és una teofania on el vent i el foc ens recorden la transcendència de Déu. Després de rebre l'Esperit, els deixebles parlen sense por. En l'Eucaristia de la vigília veiem que l'Esperit és un “riu d'aigua viva en el nostre interior”, com ho fou en l'interior de Jesús; i alhora descobrim que també, en l'Església, és l'Esperit qui infon la vida veritable. Habitualment ens referim a la tasca de l'Esperit a un nivell individual, en canvi avui la paraula de Déu remarca la seva acció en la comunitat cristiana: «L'Esperit que havien de rebre els que creurien en Ell» (Jn 7,39). L'Esperit constitueix la unitat ferma i sòlida que transforma la comunitat en un sol cos, que és el mateix cos de Crist. Per altra banda, ell mateix és l'origen de la diversitat de dons i carismes que ens fan a tots i a cadascú diferents.

La unitat és signe clar de la presència de l'Esperit en les nostres comunitats. El més important de l'Església no es veu, i és precisament la presència de l'Esperit que li dóna vida. Quan mirem l'Església només amb ulls humans, sense fer-la objecte de fe, ens equivoquem, perquè deixem de percebre en ella la força de l'Esperit. En la normal tensió entre unitat i diversitat, entre església universal i local, entre comunió sobrenatural i comunitat de germans ens cal assaborir la presència del Regne de Déu en la seva Església que fa camí. Com diu l'oració col·lecta de la celebració eucarística de la vigília: «Feu que en mig de la dispersió dels pobles, les llengües dividides s'ajuntin per do del cel en l'única confessió del vostre nom».

És ara el moment de demanar al Senyor que sapiguem descobrir l'Esperit com a ànima de la nostra ànima i ànima de l'Església.