Avui, segon diumenge de Quaresma, la litúrgia de la paraula ens porta invariablement l'episodi evangèlic de la transfiguració del Senyor. Enguany amb els matisos propis de sant Lluc.

El tercer evangelista és qui subratlla més fortament el Jesús orant, el Fill que està permanentment unit al Pare a través de l'oració personal, a voltes íntima, amagada, a voltes en presència dels seus deixebles, plena de la joia de l'Esperit Sant.

Fixem-nos, doncs, que Lluc és l'únic dels sinòptics que comença la narració d'aquest relat així: «Jesús (...) pujà a la muntanya a pregar» (Lc 9,28), i, per tant, també és el qui especifica que la transfiguració del Mestre s'esdevingué «mentre pregava» (Lc 9,29). No és pas un fet secundari, aquest.

La pregària és presentada com el context idoni, natural, per a la visió de la glòria del Crist: quan Pere, Joan i Jaume «es van desvetllar (...) van veure la glòria de Jesús» (Lc 9,32). Però no solament la d'Ell, sinó també la glòria que ja Déu manifestà en la Llei i els Profetes; aquests —diu l'evangelista Lluc— «es van aparèixer gloriosos» (Lc 9,31). Efectivament, també ells troben el propi esplendor quan el Fill parla al Pare en l'amor de l'Esperit. Així, en el cor de la Trinitat, la Pasqua de Jesús, «la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem» (Lc 9,31), és el signe que manifesta el designi de Déu des de sempre, portat a terme en el si de la història d'Israel, fins a l'acompliment definitiu, en la plenitud dels temps, en la mort i la resurrecció de Jesús, el Fill encarnat.

Ens fa bé recordar, en aquesta Quaresma i sempre, que solament si deixem aflorar l'Esperit de pietat en la nostra vida, establint amb el Senyor una relació familiar, inseparable, podrem gaudir de la contemplació de la seva glòria. És urgent deixar-nos impressionar per la visió del rostre del Transfigurat. A la nostra vivència cristiana potser li sobren paraules i li manca estupor, aquell que féu de Pere i els seus companys testimonis autèntics del Crist vivent.