Avui, l'Evangeli és una paràbola que ens descobreix les realitats de l'home després de la mort. Jesús ens parla del premi o del càstig que tindrem segons com ens haguem comportat.

El contrast entre el ric i el pobre és molt fort. El luxe i la indiferència del ric; la situació patètica de Llàtzer, amb els gossos que li llepen les úlceres (cf. Lc 16,19-21). Tot té un gran realisme que fa entrar a l'escena.

Podem pensar: on estaria jo si fos un dels dos protagonistes de la paràbola? La nostra societat, constantment, ens recorda que hem de viure bé, amb confort i benestar, fruint i sense preocupacions. Viure per a un mateix, sense ocupar-se dels altres, o només el necessari per tal que la consciència quedi tranquil·la, però no per un sentit de justícia, amor o solidaritat.

Avui se'ns presenta la necessitat d'escoltar Déu en aquesta vida, de convertir-nos-hi i aprofitar el temps que Ell ens dóna. Déu passa comptes. En aquesta vida ens hi juguem la vida.

Jesús deixa clara l'existència de l'infern i descriu algunes de les seves característiques: la pena que pateixen els sentits —«que mulli la punta del seu dit en aigua perquè em refresqui la llengua, ja que m’abraso en aquesta flama» (Lc 16,24)— i la seva eternitat —«entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa» (Lc 16,26).

Sant Gregori el Gran ens diu que «totes aquestes coses es diuen perquè ningú pugui excusar-se a causa de la seva ignorància». Cal alliberar-se de l'home vell i ser lliure per a poder estimar el proïsme. Cal respondre al patiment dels pobres, dels malalts, o dels abandonats. Seria bo que recordéssim aquesta paràbola amb freqüència perquè ens fes més responsables de la nostra vida. A tots ens arriba el moment de la mort. I cal estar sempre preparats, perquè un dia serem jutjats.