Avui considerem el final de la "Paràbola del ric i el pobre Llàtzer". L'home ric diu a Abraham des de l'Hades allò que molts homes, aleshores i ara també, diuen o els agradaria dir a Déu: si vols que et creguem, hauries de ser més clar; envia'ns algú des del més enllà per tal que ens pugui dir que això és realment així.

La petició de proves apareix al llarg de tot l'Evangeli. La resposta d'Abraham, així com la de Jesús, és clara: qui no cregui en la paraula de l'Escriptura tampoc creurà a un que vingui del més enllà. Les veritats supremes no es poden sotmetre a l'evidència empírica. Pensem en la resurrecció de Llàtzer de Betània: el miracle no condueix a la fe, sinó a l'enduriment.

—Jesús —crucificat a les portes de la ciutat, exposat a la burla— és el vertader Llàtzer enviat pel Pare: creure en Ell i seguir-lo és la invitació d'aquesta paràbola, que és més que una paràbola.

Avui, Jesús ha presentat com advertència la imatge d’una ànima arruïnada per l’arrogància i la opulència, que ha cavat ella mateixa un fossar infranquejable entre si i el pobre: el fossar del seu tancament dins dels plaers materials, el fossar de l’oblit de l’altre i de la incapacitat d’estimar.

En aquesta paràbola, Jesús no parla del destí definitiu després del Judici universal, sinó que es refereix a una de les concepcions del judaisme antic, és a dir, la d’una concepció intermèdia entre la mort i la resurrecció, un estat en el que manca encara la sentència última. Allí les ànimes no es troben simplement en una mena de recinte provisional, sinó que pateixen ja un càstig o, pel contrari, frueixen ja de formes provisionals de benaurança.

—En aquest estat es poden donar també purificacions i guaricions, amb les que l’ànima madura per a la comunió amb Déu. L’Església primitiva ha assumit aquestes concepcions, de les que després s’ha desenvolupat paulatinament la doctrina del purgatori.