Avui, la litúrgia quaresmal ens presenta l'amor com l'arrel més profunda de l'autocomunicació de Déu: «L'ànima no pot viure sense amor, sempre vol estimar alguna cosa, perquè és feta d'amor, que jo per amor la vaig crear» (Santa Caterina de Siena). Déu és amor totpoderós, amor fins a l'extrem, amor crucificat: «És en la creu on es pot contemplar aquesta veritat» (Benet XVI). Aquest Evangeli no és només una confirmació d'aquella pregària que cada matí és elevada pel jueu piadós, sinó que vol ser autorevelació de com Déu mateix —en el seu Fill— vol ser estimat. Amb un manament del Deuteronomi: «Estima el Senyor, el teu Déu» (Dt 6,5) i un altre del Levític: «Estima els altres» (Lv 19,18), Jesús porta a terme la plenitud de la Llei. Ell estima el Pare com a Déu veritable nascut del Déu veritable i, com a Verb fet home, crea la nova Humanitat dels fills de Déu, germans que s'estimen amb l'amor del Fill.

La crida de Jesús a la comunió i a la missió demana una participació en la seva mateixa naturalesa, és una intimitat a la qual introduir-se. Jesús no reivindica mai ser la fita de la nostra pregària i amor. Dóna gràcies al Pare i viu contínuament en la seva presència. El misteri de Crist atrau vers l'amor a Déu, invisible i inaccessible, mentre que —alhora— és camí per reconèixer, veritat en l'amor i vida per al germà visible i present. El més valuós no són les ofrenes cremades a l'altar, sinó Crist que crema com únic sacrifici i ofrena per a què siguem en Ell un sol altar, un sol amor.

Aquesta unificació de coneixement i d'amor teixida per l'Esperit Sant permet que Déu estimi en nosaltres i faci servir totes les nostres capacitats, i a nosaltres ens concedeix poder estimar com Crist, amb el seu mateix amor filial i fratern. El que Déu ha unit en l'amor, l'home no ho pot separar. Aquesta és la grandesa del qui se sotmet al Regne de Déu: l'amor a un mateix ja no és obstacle sinó èxtasi per estimar l'únic Déu i una multitud de germans.