Avui, l'Evangeli ens presenta les diverses reaccions que produïen les paraules de nostre Senyor. Aquest text de sant Joan no ens refereix cap paraula del Mestre, però sí les conseqüències del que Ell deia. Uns pensaven que era un profeta; d'altres deien «Aquest és el Crist!» (Jn 7,41).

Veritablement, Jesucrist és aquest “signe de contradicció” que Simeó havia anunciat a Maria (cf. Lc 2,34). Jesús no deixava indiferents als qui l'escoltaven, fins al punt que en aquesta ocasió i en moltes altres «es va produir una dissensió entre la gent a causa d’ell» (Jn 7,43). La resposta dels guàrdies que pretenien detenir el Senyor centra la qüestió i ens mostra la força de les paraules del Crist: «Mai un home no ha parlat així» (Jn 7,46). És com dir: les seves paraules són diferents; no són paraules buides, plenes de supèrbia i falsedat. Ell és “la Veritat” i la seva manera de dir reflecteix aquest fet.

I si això succeïa en relació als seus oients, amb més raó les seves obres provocaven moltes vegades astorament, admiració; i, també, la crítica, la murmuració, l'odi... Jesucrist parlava el “llenguatge de la caritat”: les seves obres i les seves paraules palesaven el profund amor que tenia envers tots els homes, especialment, aquells més necessitats.

Avui, com aleshores, els cristians som —hem de ser— “signe de contradicció” perquè parlem i actuem no com els altres. Nosaltres, tot imitant i seguint Jesucrist, hem d'emprar igualment “el llenguatge de la caritat i de la tendresa”, llenguatge necessari que, en definitiva, tots som capaços de comprendre. Com escrigué el Sant Pare Benet XVIè en la seva encíclica Deus caritas est, «l'amor —caritas— sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa (...). Qui intenti desentendre's de l'amor es disposa a desentendre's de l'home com a tal».

Avui notem com es “complica” l'ambient al voltant del Senyor, pocs dies abans de la Passió ocorreguda a Jerusalem. Per causa d'Ell es genera com una mena de discussió i controvèrsia. No podia ser d'altra manera: «¿Penseu que he vingut a portar pau a la terra? No, us dic, sinó la divisió» (Lc 12,51).

I no és que el Redemptor desitgi la controvèrsia i la divisió, sinó que davant de Déu no s'hi valen les “mitges tintes”: «El qui no està amb mi, està contra mi; i el qui no recull amb mi, escampa» (Lc 11,23). És inevitable! Davant d'Ell no hi cap una positura neutra: o existeix, o no existeix; és el meu Senyor, o no és el meu Senyor. No és possible servir a dos senyors alhora (cf. Mt 6,24).

Joan Pau II considerava que davant de Déu cal optar. La fe senzilla que el nostre bon Déu ens demana implica una opció. Cal optar perquè Ell no se'ns vol imposar: vingué a la Terra de manera discreta; morí anorreat, sense fer ostentació de la seva divinitat (Fl 2,6). És el que expressa meravellosament sant Tomàs d'Aquino en l'Adoro Te devote: «En creu era oculta sola la Deïtat, ara aquí [en l'Eucaristia] és oculta fins la humanitat».

Cal optar! Déu no s'imposa; s'ofereix. I resta per a nosaltres la decisió d'optar a favor d'Ell o de no fer-ho. És una qüestió personal que cadascú —amb l'ajut de l'Esperit Sant— ha de resoldre. De res serveixen els miracles, si les disposicions de l'home no són d'humilitat i senzillesa. Davant els mateixos fets, veiem els jueus dividits. I és que en qüestions d'amor no es pot donar una resposta tèbia, a mitges: la vocació cristiana comporta una resposta radical, tan radical com fou el testimoniatge de donació i obediència del Crist en la Creu.