La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns V (A i B) de Quaresma

1ª Lectura (Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62): En aquells dies, vivia a Babilònia un home que es deia Joaquim. S'havia casat amb Susanna, filla d'Helquies, una dona boniquíssima que reverenciava Déu. Els seus pares, que eren homes justos, l'havien educada en la Llei de Moisès. Joaquim era molt ric. Tocant a casa seva tenia un parc on els jueus es reunien, perquè Joaquim era el més honorable de tots.

Aquell any havien estat designats jutges dos ancians, dels quals havia dit el Senyor: «A Babilònia, la maldat ve dels ancians, dels jutges que fan creure que governen el poble». Aquests dos acudien cada dia a casa de Joaquim, on els anaven a trobar tots els qui tenien algun plet. Al migdia, quan la gent ja era fora, Susanna anava a passejar pel parc del seu marit. Els dos ancians, que cada dia la veien arribar, es van apassionar per ella. La passió els va encegar, i s'oblidaren de Déu i dels deures de justícia. I esperaven una ocasió favorable.

Un dia Susanna hi anà, com sempre, amb dues minyones, i es volgué banyar, perquè feia calor. No hi havia ningú més que els dos ancians, que l'espiaven d'amagat. Susanna digué a les noies: «Porteu-me sabó i perfum i tanqueu les portes, que em vull banyar». Un cop sola, hi anaren els ancians i li digueren: «Mira, les portes són tancades, no ens veu ningú i nosaltres desitjàvem aquest moment. Complau-nos, si no, t'acusarem que hi havia un jove amb tu i que per això has fet marxar les noies».

Susanna sospirà: «No tinc per on sortir-me'n: si faig el que voleu, m'amenaça la mort, i si no ho faig, no m'escaparé de les vostres mans. Però m'estimo més caure a les vostres mans sense haver fet res de mal, que pecar davant del Senyor». Llavors Susanna cridà, i cridaren també els dos ancians. Un d'ells corregué i obrí les portes del parc. Quan els criats de la casa sentiren els crits, entraren per les portes del darrera, a veure què passava. En sentir el que deien els ancians, els criats quedaren avergonyits: mai no s'havia dit res de semblant de Susanna.

L'endemà, quan el poble es reuní a casa de Joaquim, el marit de Susanna, hi anaren també els dos ancians, amb el propòsit criminal de fer-la condemnar a mort, i digueren al poble: «Feu venir Susanna, filla d'Helquies, la dona de Joaquim». L'anaren a buscar, i ella hi anà amb els seus pares, els seus fills i tots els parents. Els seus familiars i tots els qui la veien ploraven. Els dos ancians, drets enmig del poble, li posaren les mans sobre el cap. Ella mirà al cel, tot plorant, perquè el seu cor confiava en el Senyor. Els ancians declararen: «Ens passejàvem tots sols dins el parc quan aquesta dona entrà amb dues minyones. Ella les va fer marxar, va tancar les portes, i un jove, que estava amagat, vingué a trobar-la. Nosaltres, que érem en un racó del parc, vam córrer de seguida i els vam veure junts. No poguérem agafar el jove, que era més fort que nosaltres. Ell obrí la porta i se n'anà. A ella li vam preguntar qui era el jove, però no ho ha volgut dir. De tot això, nosaltres en som testimonis».

Tot el poble, reunit en assemblea, els cregué com a ancians i jutges, i la condemnaren a mort. Susanna cridà: «Déu etern, vós que coneixeu el que és secret i ho veieu tot abans que existeixi sabeu prou que m'acusen falsament. I ara hauré de morir sense haver fet res del que s'han inventat contra mi».

El Senyor escoltà el clam de Susanna i, mentre se l'enduien per matar-la, desvetllà l'esperit profètic en un jovenet que es deia Daniel. El jove es posà a cridar: «Sóc innocent de la sang d'aquesta dona». Tot el poble es girà i li preguntà: «Què vols dir?» Ell, dret al mig, els digué: «Tan poc seny teniu, fills d'Israel? Sense haver examinat la causa ni haver-ne aclarit res, heu condemnat una filla d'Israel. Torneu al lloc del judici, que l'acusació era falsa». De seguida tot el poble se'n tornà, i els ancians del poble digueren a Daniel: «Asseu-te entre nosaltres i parla, que Déu t'ha donat un seny d'ancià». Daniel els digué: «Separeu-los ben lluny l'un de l'altre i els judicaré».

Un cop els hagueren separat, en cridà un i li digué: «Home envellit en el mal! Ara trobaràs tots els pecats que cometies amb les teves sentències injustes, condemnant els innocents i absolent els culpables, tot i que el Senyor diu: "No condemnis a mort un innocent". Digues sota quin arbre els has vistos junts». Ell respongué: «Sota un freixe» Li diu Daniel: «Has encertat la mentida que et costarà el cap, perquè l'àngel de Déu ja ha rebut l'ordre d'esqueixar-te pel mig».

Després el fa retirar, ordena que vingui l'altre i li diu: «Fill de Canaan i no de Judà! T'ha seduït la bellesa d'una dona, i la passió t'ha encegat. Això és el que fèieu amb les filles d'Israel, i elles consentien per por, però una filla de Judà no ha pogut suportar la vostra maldat. Apa, digues sota quin arbre els has atrapat junts». Ell respongué: «Sota un server». Li diu Daniel: «Has encertat la mentida que et costarà el cap, perquè l'àngel de Déu, que està esperant amb l'espasa a la mà, et serrarà pel mig i us matarà tots dos».

Tota l'assemblea del poble es posà a cridar, i beneïen Déu que salva els qui esperen en ell. Després agafaren els dos ancians, que Daniel, amb les seves mateixes paraules, havia deixat convictes del crim d'acusació falsa, i tal com mana la Llei de Moisès, els condemnaren a mort. Aquell dia Déu salvà una vida innocent.
Salm responsorial: 23
R/. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu.
El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia pels camins segurs per l'amor del seu nom.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu; la vostra vara de pastor m'asserena i em conforta.

Davant meu pareu taula vós mateix, i els enemics ho veuen; m'heu ungit el cap amb perfums, ompliu a vessar la meva copa.

Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor m'acompanyen tota la vida, i viuré anys i més anys a la casa del Senyor.
Versicle abans de l'Evangeli (Ez 33,11): Diu el Senyor: «No em complau la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui».

Text de l'Evangeli (Jn 8,1-11): En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los.

Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra.

Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».

«Ves-te'n, i d'ara endavant no pequis més»

Mn. Jordi PASCUAL i Bancells
(Salt, Girona, Espanya)

Avui contemplem en l'Evangeli el rostre misericordiós de Jesús. Déu és Amor, i Amor que perdona, Amor que es compadeix de les nostres flaqueses, Amor que salva. Els mestres de la Llei i els fariseus «li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri» (Jn 8,4) i demanen al Senyor: «I tu, què hi dius?» (Jn 8,5). No els interessa tant seguir una ensenyança de Jesús com poder-lo acusar que va contra la Llei de Moisès. Però el Mestre aprofita aquesta ocasió per a manifestar que Ell ha vingut a buscar els pecadors, a redreçar els caiguts, a cridar-los a la conversió i a la penitència. I aquest és el missatge de la Quaresma per a nosaltres, ja que tots som pecadors i tots necessitem de la gràcia salvadora de Déu.

Es diu que avui dia s'ha perdut el sentit del pecat. Molts no saben el que està bé o malament, ni el perquè. És el mateix que dir —en forma positiva— que s'ha perdut el sentit de l'Amor a Déu: de l'Amor que Déu ens té, i de la correspondència de la nostra part que aquest Amor demana. El qui estima no ofèn. El qui se sap estimat i perdonat, torna amor per Amor: «Van preguntar a l'Amic quina era la font de l'amor. Va respondre que aquella on l'Amat ens ha rentat de les nostres culpes» (Ramon Llull).

Per això, el sentit de la conversió i de la penitència pròpies de la Quaresma és posar-nos cara a cara amb Déu, mirar als ulls al Senyor a la Creu, acudir a manifestar-li personalment els nostres pecats en el sagrament de la Penitència. I com a la dona de l'Evangeli, Jesús ens dirà: «Jo tampoc no et condemno... D'ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Déu perdona, i això porta una exigència, un compromís, per part nostra: No pequis més!

Maria, refugi dels pecadors, pregueu per nosaltres!