Avui divendres, quan només falta una setmana per a commemorar la mort del Senyor, l'Evangeli ens presenta els motius de la seva condemna. Jesús tracta de mostrar la veritat, però els jueus el tenen per blasfem i reu de lapidació. Jesús parla de les obres que realitza, obres de Déu que l'acrediten, de com pot donar-se Ell mateix el títol de “Fill de Déu”... Tanmateix, parla des d'unes categories difícils d'entendre per als seus adversaris: “estar en la veritat”, “escoltar la seva veu”...; els parla des del seguiment i el compromís amb la seva persona que fan que Jesús sigui conegut i estimat —«Mestre, ¿on vius?», li preguntaren els deixebles a l'inici del seu ministeri (Jn 1,38)—. Però tot sembla inútil: és tan gran el que Jesús intenta dir que no l'acaben d'entendre, només el comprendran els petits i senzills, perquè el Regne està amagat als savis i entesos.

Jesús lluita per presentar arguments que siguin acceptables, però l'intent és en va. En el fons, morirà per dir la veritat sobre Ell mateix, per ser fidel a Ell mateix, a la seva identitat i a la seva missió. Com a profeta, presentarà una crida a la conversió i serà rebutjat, un nou rostre de Déu i serà escopit, una nova fraternitat i serà abandonat.

Novament s'alça la Creu del Senyor amb tota la seva força com estendard veritable, com a única raó indiscutible: «¡Oh admirable virtut de la santa creu! ¡Oh inefable glòria del Pare! En ella podem considerar el tribunal del Senyor, el judici del món i el poder del crucificat. ¡Oh, sí, Senyor: heu atret cap a vós totes les coses quan, tenint esteses tot el dia les vostres mans cap el poble incrèdul i rebel (cf. Is 65,2), l'univers sencer va comprendre que havia de retre homenatge a la vostra majestat!» (Sant Lleó Magne). Jesús ha de fugir a l'altra banda del Jordà i els qui de debò creuen en Ell es traslladen allí disposats a seguir-lo i a escoltar-lo.