La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns Sant

1ª Lectura (Is 42,1-7): Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s'ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers; no trenca la canya que s'esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions».

Déu, el Senyor, que ha creat el cel i l'ha desplegat, que fixa la terra amb la seva vegetació, que dóna el respir a la gent que hi habita, i l'alè als qui s'hi passegen, declara això: «Jo, el Senyor, t'he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t'he configurat i et designo aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca».
Salm responsorial: 26
R/. El Senyor m'il·lumina i em salva.
El Senyor m'il·lumina i em salva, qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, qui em pot esfereir?

Quan m'envesteixen homes malvats per devorar les meves carns, són ells, els enemics, els meus rivals, els qui ensopeguen i cauen.

Ni que acampés contra mi tot un exèrcit, el meu cor no temeria; per més que em declaressin la guerra, jo em sentiria confiat.

N'estic cert, fruiré en la vida eterna de la bondat que em té el Senyor. Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!
Versicle abans de l'Evangeli (---): Salve, Rei nostre; només vós us heu compadit de nosaltres.

Text de l'Evangeli (Jn 12,1-11): Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer.

Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: «Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?». Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. Jesús digué: «Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu».

Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per Ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús.

«Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells»

Mn. Jordi POU i Sabater
(Sant Jordi Desvalls, Girona, Espanya)

Avui, a l'Evangeli, se'ns resumeixen dues actituds sobre Déu, Jesucrist i la vida mateixa. Davant la unció que fa Maria al seu Senyor, Judes protesta: «Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: ‘Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?’» (Jn 12,4-5). El que diu no és cap bestiesa, lligava amb la doctrina de Jesús. Però és molt fàcil protestar davant del que fan els altres, encara que no es tinguin segones intencions com en el cas de Judes.

Qualsevol protesta ha de ser un acte de responsabilitat: amb la protesta ens hem de plantejar com ho faríem nosaltres, què estem disposats a fer nosaltres. Si no, la protesta pot ser només —com en aquest cas— la queixa dels que ho fan malament davant els que miren de fer-ho tant bé com poden.

Maria ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, perquè creu que és el que ha de fer. És una acció tintada d'esplèndida magnanimitat: «Va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós» (Jn 12,3). És un acte d'amor i, com tot acte d'amor, difícil d'entendre per aquells que no el comparteixen. Crec que, a partir d'aquell moment, Maria entengué el que segles més tard escriuria sant Agustí: «Potser en aquesta terra els peus del Senyor encara estan necessitats. Doncs, ¿de qui, fora dels seus membres, va dir: ‘Tot allò que feu a un d'aquests petits… m'ho feu a mi? Vosaltres gasteu allò que us sobra, però heu fet allò que és d'agrair als meus peus’».

La protesta de Judes no té cap utilitat, només el porta a la traïció. L'acció de Maria la porta a estimar més el seu Senyor i, com a conseqüència, a estimar més els “peus” de Crist que hi ha en aquest món.