Avui, Dimarts Sant, la litúrgia posa l'accent sobre el drama que és a punt de desenvolupar-se i que conclourà amb la crucifixió del Divendres Sant. Judes, «I ell, havent pres el bocí, sortí immediatament. I era de nit» (Jn 13,30). Sempre és de nit quan hom s'allunya del que és la «Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable» (Símbol de Nicea-Constantinoble).

El pecador és el qui gira l'esquena vers el Senyor per tal de gravitar al voltant de les coses creades, sense referir-les al seu Creador. Sant Agustí descriu el pecat com «un amor a si mateix fins al menyspreu de Déu». Una traïció, en definitiva. Una prevaricació, fruit de «l'arrogància amb què volem emancipar-nos de Déu i no ser res més que nosaltres mateixos; l'arrogància per la qual creiem no tenir necessitat de l'amor etern, sinó que desitgem dominar la nostra vida per nosaltres mateixos» (Benet XVI). Hom pot comprendre que Jesús, aquella nit, es contorbés interiorment (cf. Jn 13,21).

Sortosament, el pecat no és la darrera paraula. L'última paraula és la misericòrdia de Déu. Aquesta, però, suposa un “canvi” per part nostra. Una inversió de la situació que consisteix a desprendre's de les criatures per a vincular-se a Déu, i retrobar així l'autèntica llibertat. Nogensmenys, no hem d'esperar a esdevenir fastiguejats per les falses llibertats per a convertir-nos a Déu. Tal com denunciava el pare jesuïta Bourdaloue, «voldríem convertir-nos quan estiguéssim cansats del món o, millor dit, quan el món s'hagués cansat de nosaltres». Siguem més diligents. Decidim-nos ara mateix. La Setmana Santa és l'ocasió propícia. A la Creu, Crist estén els seus braços a tothom. Ningú n'és exclòs. Tot lladre penedit té lloc al paradís. Això sí, a condició de canviar de vida i de reparar, com el de l'Evangeli: «Nosaltres, ben cert, [el rebem] justament, ja que rebem el que mereixen els nostres fets! Però aquest no ha fet cap mal» (Lc 23,41).

Avui contemplem Jesús en la foscor dels dies de la passió, foscor que conclourà en exclamar: «Tot s’havia acomplert» (Jn 19,30); a partir d'aquest moment serà quan s'encendrà la llum de Pasqua. En la nit lluminosa de Pasqua —en contraposició amb la nit fosca de la vigília de la mort— es faran realitat les paraules de Jesús: «Ara és glorificat el Fill de l’home, i Déu és glorificat en ell» (Jn 13,31). Podem dir que cada pas de Jesús és un pas de mort a Vida i té un caràcter pasqual, manifestat en una actitud d'obediència total al Pare: «Vinc a fer la vostra voluntat» (He 10,9), actitud corroborada amb paraules, gestos i obres que van obrint el camí de la seva glorificació com a Fill de Déu.

Contemplem també avui la figura de Judes, l'apòstol traïdor. Judes porta en el cor una mala intenció que mira de dissimular; igualment, procura encobrir amb hipocresia l'avarícia que el domina i l'encega, malgrat que té tan a prop seu el qui és la Llum del món. Tot i estar envoltat de Llum i de despreniment exemplar, per a Judes «I era de nit» (Jn 13,30): trenta monedes de plata, “l'excrement del diable” —com qualifica Papini el diner— el van enlluernar i emmordassar. Emportat per l'avarícia, va trair i vendre Jesús, el més preuat dels homes; però, Judes va experimentar també la desesperació, ja que els diners no ho són tot i poden arribar a esclavitzar.

Finalment, considerem Pere amb atenció i devoció. Tot en ell és bona voluntat, amor, generositat, naturalitat, noblesa... És el contrapunt de Judes. És cert que va negar Jesús, però no ho va fer per mala intenció, sinó per covardia i feblesa humana. «El va negar per tercera vegada, i mirant-lo Jesucrist, immediatament va plorar, i va plorar amargament» (Sant Ambròs). El penediment de Pere fou sincer i manifestà el seu dolor ple d'amor. Per això, després Jesús el va reafirmar en la vocació i en la missió que li havia preparat.