Avui —en aquests temps de «gran temporal»— ens veiem interpel·lats per l'Evangeli. La humanitat ha viscut drames que, com onades violentes, s'han precipitat sobre homes i pobles sencers, particularment durant el segle XX i l'albada del XXI. I, a vegades, ens brolla de l'ànima preguntar-li: «Mestre, ¿no et fa res que ens perdem?» (Mc 4,38); si Vós veritablement existiu, si Vós sou Pare, per què aquests esdeveniments?

Davant del record dels horrors dels camps de concentració de la II Guerra Mundial, el Papa Benet es pregunta: «¿On era Déu en aquells dies? ¿Per què romangué en silenci? ¿Com pogué tolerar aquest excés de destrucció?». Una pregunta que Israel, ja en l'Antic Testament, es feia: «Per què dorms? ¿(...) Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix? (Sl 44,24-25).

Déu no respondrà aquestes preguntes: a Ell li podem demanar tot menys el perquè de les coses; no tenim dret a passar-li comptes. En realitat, Déu hi és i hi és tot parlant; som nosaltres els qui no hi som [en la seva presència] i, per tant, no oïm la seva veu: «Nosaltres —diu Benet XVI— no podem escrutar el secret de Déu. Solament hi veiem fragments i ens equivoquem si volem fer-nos jutges de Déu i de la història. En aquest cas, no estaríem defenent l'home, sinó que contribuírem només a la seva destrucció».

En efecte, el problema no és que Déu no existeixi o que no hi sigui, sinó que els homes visquem com si Déu no existís. Heus aquí la resposta de Déu: «Per què sou porucs? ¿Encara no teniu fe?» (Mc 4,40). Això diu Jesús als apòstols, i el mateix li digué a santa Faustina Kowalska: «Filla meva, no tinguis por de res, Jo sempre sóc amb tu, tot i que sembli que no hi sóc».

Fem el propòsit de no preguntar-li més, i, en lloc d'això, comprometem-nos a pregar i respectar la seva voluntat i..., aleshores hi haurà menys drames... i, astorats, exclamarem: «Qui, doncs, és aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?» (Mc 4,41). —Jesús, en Vós confio!