La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Divendres 12 de durant l'any
1ª Lectura (2R 25,1-12): L'any novè del regnat de Sedequies, el dia deu del mes desè, Nabucodonosor, rei de Babilònia, arribà a Jerusalem amb tot el seu exèrcit, acampà davant la ciutat i va fer construir un mur de setge tot al voltant. La ciutat quedà assetjada fins l'any onzè del rei Sedequies. Finalment el dia nou del mes quart, quan la fam ja s'havia apoderat de la ciutat i la gent del poble no tenia gens de pa, obriren una bretxa en la muralla de la ciutat. El rei Sedequies, en veure-ho, va fugir de nit amb tots els homes de guerra per la porta que hi ha entre dos murs davant el jardí del rei i se n'anà cap a l'Arabà.

Però els caldeus assetjaven la ciutat, i les tropes el van perseguir. L'aconseguiren a les planes de Jericó. Tot l'exèrcit del rei es va desbandar i els caldeus agafaren el rei i el conduïren a Reblà, on era el rei de Babilònia, perquè el judiqués. El rei de Babilònia va manar que degollessin davant de Sedequies tots els seus fills, que li traguessin els ulls i el portessin encadenat a Babilònia.

L'any dinou de Nabucodonosor, rei de Babilònia, el dia set del mes cinquè, un oficial del rei de Babilònia, Nabuzardan, comandant de la guàrdia, entrà a Jerusalem i incendià el temple del Senyor, el palau reial i totes les cases de Jerusalem. L'exèrcit dels caldeus que anava amb el comandant de la guàrdia derrocà tota la muralla de Jerusalem, i Nabuzardan, comandant de la guàrdia, deportà tota la gent que havia quedat a la ciutat, juntament amb els fugitius que s'havien passat al rei de Babilònia. Deixà només una part de la gent senzilla del país, perquè cultivés les vinyes i els camps.
Salm responsorial: 136
R/. Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se m'encasti la llengua al paladar.
Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d'enyorança de Sió. Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.

Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit, i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió».

Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta.

Que se m'encasti la llengua al paladar, si deixés d'anomenar-te, si deixés d'evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 8,17): Al·leluia. Crist portava les nostres malalties, ens descarregava dels nostres dolors. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mt 8,1-4): En aquell temps, Jesús baixà de la muntanya, i molta gent es posà a seguir-lo. Llavors es va acostar un leprós, es prosternà davant d'Ell i li deia: «Senyor, si voleu, em podeu purificar». Jesús va estendre la mà i el tocà dient: «Ho vull, queda pur». A l'instant quedà pur de la lepra. Jesús li digué: «Vigila de no dir-ho a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i presenta l'ofrena que va ordenar Moisès: això els servirà de prova».

«Senyor, si voleu, em podeu purificar»

Mn. Xavier ROMERO i Galdeano (Cervera, Lleida, Espanya)

Avui, l'Evangeli ens mostra un leprós, adolorit i conscient de la seva malaltia, que s'acosta a Jesús amb aquesta petició: «Senyor, si voleu, em podeu purificar» (Mt 8,2). També nosaltres, veient tan a prop el Senyor i la llunyania del nostre cap, cor i mans del seu projecte, de la seva salvació, hauríem de ser àvids i capaços de formular la mateixa expressió del leprós: «Senyor, si voleu, em podeu purificar».

Però una pregunta s'imposa: Una societat que no té consciència de pecat, ¿pot demanar perdó al Senyor? ¿Pot demanar-li cap mena de purificació? Tots coneixem massa gent adolorida i amb cors ferits, però el seu drama és que no sempre és conscient de la seva situació personal. Malgrat tot, Jesús continua passant a prop nostre, dia rera dia (cf. Mt 28,20), bo i esperant la mateixa petició: «Senyor, si voleu...». Amb tot, cal també la nostra col·laboració. És clàssica la sentència de sant Agustí segons la qual «Déu, que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu». Cal que siguem capaços de demanar al Senyor que ens ajudi, que vulguem canviar amb el seu ajut.

Algú podria preguntar-se: ¿per què és tan important adonar-se'n, convertir-se i desitjar canviar? Per la senzilla raó que, en cas contrari, continuaríem sense poder respondre afirmativament a la pregunta anterior, on dèiem que una societat que no tingui consciència de pecat difícilment sentirà el desig o la necessitat de cercar el Senyor per a formular la seva petició d'ajut.

És per això que quan arriba el moment del penediment, el moment de la confessió sacramental, és el moment de desfer-se del passat, de les xacres que infecten el nostre cos i la nostra ànima. No en dubtem pas: demanar perdó és un gran moment d'iniciació cristiana, perquè és el moment en què cau la bena dels ulls. ¿I si algú se n'adona de la seva situació i no vol convertir-se? Ja ho diu una dita popular: «Ulls que no volen veure, cor en pecat».

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «En la persona d’aquest leprós vol exhortar-nos el Senyor a què siguem humils i que fugim de la vanaglòria; ens exhorta a ser agraïts» (Sant Joan Crisòstom)

  • «Jesús agafa de nosaltres la humanitat malalta, i nosaltres d’Ell la seva humanitat sana i que cura. Això passa cada vegada que rebem amb fe un sagrament, especialment el sagrament de la Reconciliació, que ens cura de la lepra i del pecat» (Francesc)

  • «El nom de Senyor significa la sobirania divina. Confessar o invocar Jesús com a Senyor és creure en la seva divinitat: ‘Ningú no pot dir: Jesús és el Senyor, si no és sota l’acció de l’Esperit Sant’ (1Co 12,3)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 455)