Avui, la litúrgia de la Paraula ens convida a admirar dos magnífiques manifestacions de fe. Tan magnífiques que meresqueren commoure el cor de Jesucrist i provocar —immediatament!— la seva resposta. El Senyor no es deixa guanyar en generositat!

«La meva filla s’acaba de morir, però vine, imposa la teva mà sobre ella, i viurà» (Mt 9,18). Quasi que podríem dir que amb la fe ferma “obliguem” Déu. A Ell li agrada aquesta mena d'obligació. L'altre testimoni de fe l'Evangeli d'avui també és impressionant: «Només que toqui el seu vestit, seré salvada» (Mt 9,21). La reacció de Jesús i el resultat d'aquest diàleg de fe és radical: «Tingues confiança, filla, la teva fe t’ha salvat» (Mt 9,22).

Hom podria afirmar que Déu, fins i tot, es deixa “manipular” de bon grat per la nostra bona fe. El que no admet és que el temptem per desconfiança. Aquest fou el cas de Zacaries, que demanà una prova a l'arcàngel Gabriel: «Zacaries digué a l’àngel: ‘I ¿com ho sabré això?’» (Lc 1,18). L'Arcàngel no s'arronsà ni un pèl: «Jo soc Gabriel, el qui assisteix davant Déu (...). Quedaràs mut i no podràs parlar fins al dia en què aquestes coses succeiran, perquè no has cregut les meves paraules, que es compliran al seu temps» (Lc 1,19-20). I així fou.

És Ell mateix qui vol “obligar-se” i “lligar-se” amb la nostra fe: «I jo us dic: demaneu i se us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i se us obrirà» (Lc 11,9). Ell és el nostre Pare i no vol negar res del que convé als seus fills.

Però cal manifestar-li confiadament les nostres peticions; la confiança i connaturalitat amb Déu requereixen tracte: per a confiar en algú l'hem de conèixer; i per a conèixer-lo cal tractar-lo. Així, «la fe fa brollar l'oració, i l'oració, en quant brolla, assoleix la fermesa de la fe» (Sant Agustí). No oblidem la lloança que meresqué Santa Maria: «I benaurada la que ha cregut que es compliran les coses que li han estat dites de part del Senyor»» (Lc 1,45).