La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dimarts 15 de durant l'any
1ª Lectura (Is 7,1-9): En temps d'Acaz, fill de Joatam, fill d'Ozies, rei de Judà, Rasín, rei dels arameus, i Faqué, fill de Romelies, rei d'Israel, van atacar Jerusalem, tot i que no la van poder prendre. Quan arribà al palau de David la nova que els arameus acampaven a Efraïm, el cor del rei i de tot el poble s'estremí com les ventades fan estremir els arbres del bosc.

Aleshores el Senyor digué a Isaïes: «Vés amb el teu fill Saar-Jasub a trobar Acaz al capdavall del regueró de la piscina de dalt, al camí del camp del Bataner, i digues-li: Guarda't de fer cap disbarat. No t'esveris, no perdis l'esperança veient la fumarada d'aquests dos caps de tió, la fúria de Rasín, dels arameus i del fill de Romelies. Els arameus, Efraïm i el fill de Romelies s'han proposat de fer-te mal, d'atacar Judà i desunir-lo, de fer-s'hi un partit favorable i nomenar rei el fill de Tabeel». A tot això diu el Senyor Déu: «Aquests plans no es compliran ara ni mai. La capital de Síria és Damasc, i el seu rei és Rasín. La capital d'Efraïm és Samaria, i el seu rei és el fill de Romelies. D'aquí a seixanta-cinc anys Efraïm ja no serà un poble, i si vosaltres no teniu fe, no us mantindreu».
Salm responsorial: 47
R/. Déu manté ferma per sempre la seva ciutat.
És gran el Senyor, no ens cansem de lloar-lo a la ciutat del nostre Déu. La seva muntanya santa és admirable, és el goig de tot el món.

La muntanya de Sió és a tocar del cel, és la ciutat del rei dels reis; Déu sobresurt com un castell enmig dels seus merlets.

Uns reis s'havien aliat per atacar-la junts. S'han esverat només de veure-la, i han fugit desconcertats.

Els ha agafat allà mateix un tremolor, un dolor, com a la dona quan infanta, igual que les ventades de llevant quan estavellen els vaixells de Tarsís.
Versicle abans de l'Evangeli (Ps 94,8): Al·leluia. No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mt 11,20-24): En aquell temps, Jesús començà a reprendre les ciutats en què s’havien fet la major part dels seus miracles, perquè no s’havien convertit: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Que si a Tir i a Sidó s’haguessin fet els miracles que han esdevingut entre vosaltres, ja faria temps que en cilici i en cendra haurien fet penitència. Per això us dic: a Tir i a Sidó els serà més suportable en el dia del judici que a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, per ventura seràs exalçada fins al cel? Fins a l’infern baixaràs! Perquè si a Sodoma s’haguessin fet els miracles que s’han obrat en tu, encara hauria subsistit fins al dia d’avui. Per això us dic: a la terra de Sodoma li serà més suportable en el dia del judici que a tu».

© Albada Editorial / evangeli.net

«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!»

Fr. Damien LIN Yuanheng (Singapore, Singapur)

Avui, el Crist reprèn dues ciutats de Galilea, Corazín i Betsaida, per la seva incredulitat: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Que si a Tir i a Sidó s’haguessin fet els miracles que han esdevingut entre vosaltres, ja faria temps que en cilici i en cendra haurien fet penitència» (Mt 11,21). Jesús dóna testimoni en favor de les ciutats fenícies Tir i Sidó: aquestes haurien fet penitència, amb gran humilitat, si haguessin experimentat les meravelles del poder diví.

Ningú no és feliç rebent una forta reprimenda. En efecte, ha de ser especialment dolorós ser reprès pel Crist, Ell que ens estima amb un cor infinitament misericordiós. Simplement, no hi ha excusa, no hi ha immunitat quan un és reprès per la mateixa Veritat. Rebem, doncs, amb humilitat i responsabilitat cada dia la crida de Déu a la conversió.

També notem que el Crist no va amb embuts. Ell situà la seva audiència cara a cara davant la veritat. Hem d’examinar-nos sobre com parlem del Crist als altres. Freqüentment, també nosaltres hem de lluitar contra les nostres pors per a posar els nostres amics davant les veritats eternes, com ara la mort i el judici. El Papa Francesc, conscientment, descriví sant Pau com un “esvalotador”: «El Senyor sempre vol que anem més lluny... Que no ens refugiem en una vida tranquil·la ni en les estructures caduques (...). I Pau molestava predicant el Senyor. Però ell anava cap endavant, perquè duia dins aquella actitud cristiana que és el zel apostòlic. No era un “home de compromís”». No defugim el nostre deure de caritat!

Potser, com jo, trobaràs il·luminadores aquestes paraules de sant Josepmaria Escrivà: «(...) Es tracta de parlar en savi, en cristià, però de manera assequible a tothom». No podem adormir-nos sobre els llorers —acomodar-nos— per a ser entesos per molts, sinó que hem de demanar la gràcia de ser humils instruments de l’Esperit Sant, amb vista a situar de ple cada home i cada dona davant la Veritat divina.

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «No hi ha res tan agradable i estimat per Déu com el fet que els homes es converteixin a Ell amb un sincer penediment» (Sant Màxim el Confessor)

  • «Jesús expressa el seu disgust alen veure’s atacat per la seva mateixa gent: ‘Si a Tir i a Sidó s’haguessin fet els miracles realitzats entre vosaltres’... En aquesta severa, però també amarga comparació, hi ha tota la història de la salvació» (Francesc)

  • «El cor humà és pesat i endurit. Cal que Déu doni a l’home un cor nou (cf. Ez 36,26-27) (...)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.432)

Altres comentaris

«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!»

Mn. Pedro-José YNARAJA i Díaz (El Montanyà, Barcelona, Espanya)

Avui, l'Evangeli ens parla del judici històric de Déu sobre Corazín, Cafarnaüm i altres ciutats: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Que si a Tir i a Sidó s’haguessin fet els miracles que han esdevingut entre vosaltres, ja faria temps que en cilici i en cendra haurien fet penitència» (Mt 11,21). He meditat aquest passatge entre les seves negres ruïnes, que és tot el que resta d'elles. La meva reflexió no m'ha portat a alegrar-me del fracàs que patiren. Pensava: en les nostres poblacions, en els nostres barris, en les nostres cases, per elles també passà el Senyor i... ¿quin cas hom li ha fet?, ¿quin cas li he fet jo?

Amb una pedra a la mà, m'he dit vers el meu interior: quelcom així restarà de la meva existència històrica, si no visc responsablement la visita del Senyor. He recordat el poeta: «Ànima, aboca't ara a la finestra: veuràs amb quin amor en cridar porfidieja», i avergonyit reconec que jo també he dit: «Demà li obrirem... tant li fa respondre demà» (Lope de Vega).

Quan creuo els inhumans carrers de les nostres “ciutats dormitori”, penso: ¿què es pot fer entre aquests habitants amb qui em sento incapaç d'establir un diàleg, amb qui no puc compartir les meves il·lusions, a qui em resulta impossible transmetre l'amor de Déu? Recordo, aleshores, el lema que escollí sant Francesc de Sales en ser nomenat bisbe de Ginebra —el màxim exponent de la Reforma protestant— en aquell temps: «On Déu ens plantà, cal saber florir». I si amb una pedra en la mà meditava el judici sever de Déu que pot recaure sobre de mi, en altres moments —amb una floreta silvestre, nascuda entre les males herbes i els fems de l'alta muntanya— penso que no haig de perdre l'Esperança. Haig de correspondre a la bondat que Déu ha mostrat amb mi, i així la meva petita generositat dipositada en el cor de qui saludo, la mirada interessada i atenta envers el qui em demana una informació, el meu somriure adreçat al qui em cedeix el pas, florirà en un futur. I el nostre entorn no perdrà la Fe.