La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Divendres I de durant l'any

1ª Lectura (He 4,1-5.11): Germans, Déu manté encara la promesa de fer-nos entrar al seu lloc de repòs. Però no visquem refiats, no sigui que algú de vosaltres es trobi que no ha complert les condicions requerides. Nosaltres hem rebut l'anunci d'aquesta Bona Nova, igual que el poble de Déu en el desert, però a ells no els serví de res haver escoltat aquell anunci, perquè no cregueren els qui l'havien escoltat de Déu. Només si creiem, podrem entrar al lloc de repòs de Déu, tal com ho deixa entendre quan diu: «Per això, indignat, vaig jurar: No entraran al meu lloc de repòs». És cert que Déu havia acabat la seva obra des de la creació del món; hi ha un lloc de l'Escriptura que, parlant del dia setè, diu que Déu «reposà de tota l'obra que havia fet». Però aquí diu també: «No entraran al meu lloc de repòs». Per tant, fem decididament el que calgui per entrar en aquell lloc de repòs; que ningú no sigui indòcil a Déu com ells van ser-ho en el desert.
Salm responsorial: 77
R/. No oblideu les obres de Déu.
El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran. Són les gestes glorioses del Senyor.

Que ells també ho contin als fills perquè posin en Déu la confiança, no oblidin mai més les obres de Déu i guardin els seus manaments.

Que no es tornin com els seus pares, gent indòcil i rebel, gent de cor inconstant, d'esperit infidel a Déu.

Versicle abans de l'Evangeli (Lc 7,16): Al·leluia. Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 2,1-12): Al cap d'uns quants dies, Jesús entrà novament a Cafar-Naüm. Va córrer la veu que era a casa, i s'hi aplegà tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ell els anunciava la paraula.

Llavors vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien dur-lo fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l'indret on ell era i van baixar la llitera on jeia el paralític. Jesús, en veure la fe d'aquella gent, diu al paralític: «Fill, et són perdonats els pecats».

Hi havia allà asseguts uns mestres de la Llei que pensaven: «Com és que aquest parla així? Això és una blasfèmia! Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?». A l'instant, Jesús s'adonà que pensaven així i els digué: «Per què penseu això dins vostre? Què és més fàcil, dir al paralític: ‘Et són perdonats els pecats’, o bé dir-li: ‘Aixeca't, pren la llitera i camina’? Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra. Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa».

Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant».

«Fill, et són perdonats els pecats (...). T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa»

Mn. Joan Carles MONTSERRAT i Pulido
(Cerdanyola del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui veiem novament el Senyor envoltat d'una gentada: «N'hi anaren tants que no cabien ni davant de l'entrada» (Mc 2,2). El seu cor es desfà davant la necessitat dels altres i els procura tot el bé que es pot fer: perdona, ensenya i guareix alhora. Certament, els atorga ajuda a nivell material (en el cas d'avui, tot guarint una malaltia de paràlisi), però —en el fons— cerca el millor i primer per a cadascú de nosaltres: el bé de l'ànima.

Jesús-Salvador vol deixar-nos una esperança certa de salvació: Ell és capaç, fins i tot, de perdonar els pecats i de compadir-se de la nostra feblesa moral. Abans de res, diu taxativament: «Fill, et són perdonats els pecats» (Mc 2,5). Després, el contemplem associant el perdó dels pecats —que atorga generosament i incansable— a un miracle extraordinari, “palpable” amb els nostres ulls físics. Com una mena de garantia externa, com per obrir-nos els ulls de la fe, després de declarar el perdó dels pecats del paralític, el guareix la paràlisi: «‘T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa’. Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom» (Mc 2,11-12).

Aquest miracle el podem reviure sovint nosaltres amb la Confessió. En les paraules d'absolució que pronuncia el ministre de Déu («Jo t'absolc en el nom del Pare, i del Fill i de l'Esperit Sant») Jesús ens atorga novament —de manera discreta— la garantia externa del perdó dels nostres pecats, garantia equivalent a la curació espectacular que va fer amb el paralític de Cafar-Naüm.

Ara comencem un nou temps ordinari. I ara se'ns recorda als creients la urgent necessitat que tenim de la trobada sincera i personal amb Jesucrist misericordiós. Ell ens convida en aquest temps a no fer rebaixes ni descuidar el necessari perdó que Ell ens ofereix en la seva cambra, a l'Església.