La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimarts XVI de durant l'any

1ª Lectura (Ex 14,21—15,1): En aquells dies, Moisès estengué la mà cap al mar, i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant, que durà tota la nit, va fer retirar la mar i la convertí en terra eixuta. Les aigües es partiren i els israelites entraren caminant per terra eixuta enmig del mar, amb l'aigua com una muralla a dreta i esquerra. Els egipcis intentaren perseguir-los, i tota la cavalleria del Faraó, amb els carros i els guerrers, entraren darrere d'ells en el llit de la mar. A la matinada, el Senyor, des de la columna de foc i de núvol, posà la mirada sobre la formació dels egipcis i hi sembrà la confusió: encallà les rodes dels carros i feia que les tropes avancessin a pas feixuc. Els egipcis digueren: «Fugim del combat! El Senyor lluita a favor d'Israel contra els egipcis».

Llavors el Senyor digué a Moisès: «Estén la mà cap al mar: que se'n tornin les aigües i cobreixin els egipcis, els seus carros i els guerrers». Moisès estengué la mà cap al mar i de bon matí, quan el mar se'n tornava al seu lloc de sempre, es trobà amb els egipcis que fugien, i el Senyor precipità els egipcis al mig del mar. Les aigües que se'n tornaven cobriren els carros amb els seus guerrers. De totes les tropes del Faraó que havien penetrat darrere els israelites en el llit de la mar no en quedà ni un sol home. Però els israelites havien caminat per terra eixuta enmig del mar, amb l'aigua com una muralla a dreta i esquerra. Aquell dia el Senyor salvà Israel de les mans del egipcis, i els israelites veieren els egipcis morts a la platja. Quan els israelites veieren la gran gesta que el Senyor havia obrat contra Egipte, tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor i cregueren en ell i en el seu servent Moisès. Llavors Moisès i els israelites entonaren aquest càntic en honor del Senyor:
Salm responsorial: 15
R/. Cantem al Senyor per la seva gran victòria.
Al bufec del vostre alè, les aigües s'apilen, i s'aguanten com un dic, s'endureixen les onades de la mar. Llavors diu l'enemic: «Perseguim-los, agafem-los: satisfaré l'afany de repartir botí, em trauré l'espasa i seran tots meus».

Però bufa el vostre alè, i la mar els cobreix, s'enfonsen com plom dins l'aigua impetuosa. Heu estès només la mà, i els ha engolit la terra.


Feu entrar el vostre poble a la muntanya, planteu-lo a la vostra heretat, al lloc on heu posat el vostre tron, al santuari que han construït les vostres mans.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 14,23): Al·leluia. Qui m'estima farà cas de les meves paraules; el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 12,46-50): En aquell temps, mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu». Ell li respongué: «¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?». Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: «Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare».

«El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és (...) la meva mare»

P. Pere SUÑER i Puig SJ
(Barcelona, Espanya)

Avui, l'Evangeli se'ns presenta, de bell antuvi, sorprenent: «¿Qui és la meva mare?» (Mt 12,48), es pregunta Jesús. Sembla que el Senyor tingui una actitud despectiva vers Maria. No és així. El que Jesús vol deixar clar aquí és que als seus ulls —ulls de Déu!— el valor decisiu de la persona no rau en fets de la carn i la sang, sinó en la disposició espiritual d'acolliment de la voluntat de Déu: «Assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: ‘Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare’» (Mt 12,49-50). En aquell moment, la voluntat de Déu era que Ell evangelitzés els qui l'escoltaven i que aquests l'escoltessin. Això passava pel davant de qualsevol altre valor, per entranyable que fos. Per tal de fer la voluntat del Pare, Jesucrist havia deixat Maria i ara estava predicant lluny de casa.

Però, ¿qui ha estat més disposat a fer la voluntat de Déu que Maria? «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Per això, sant Agustí diu que Maria, primer va acollir la paraula de Déu en l'esperit per l'obediència, i només després la va concebre en el seu si per l'Encarnació.

Amb altres paraules: Déu ens estima a la mesura de la nostra santedat. Maria és santíssima i, per tant, és estimadíssima. Ara bé, ser sants no és la causa de què Déu ens estimi. Al revés: perquè Ell ens estima, ens fa sants. El primer en estimar sempre és el Senyor (cf. 1Jn 4,10). Maria ens ho ensenya en dir: «[Ell] ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48). Als ulls de Déu som petits; però Ell vol engrandir-nos, santificar-nos.