Avui, Jesús —en la ploma de Mateu— comença a introduir-nos en els misteris del Regne, a través d'aquesta manera tan característica de presentar-nos la seva dinàmica per mitjà de paràboles.

La llavor és la paraula proclamada, i el sembrador és Ell mateix. Aquest no cerca sembrar en el millor dels terrenys per tal d'assegurar-se la millor collita. Ell ha vingut per tal que tots «tinguin vida i la tinguin en abundància» (Jn 10,10). Per això, no escatima en escampar grapats generosos de llavors, sia «arran del camí» (Mt 13,4), com en «pedregar» (v. 5), o «entre espines» (v. 7), i, finalment, en «terra bona» (v. 8).

Així, les llavors llençades per generosos punys produeixen el percentatge de rendiment que les possibilitats “toponímiques” li permeten. El Concili Vaticà II ens diu: «La Paraula de Déu és comparada a la llavor sembrada en un camp: els qui l'escolten amb fe i s'uneixen al petit ramat de Crist han acceptat el Regne mateix; després la llavor, per la seva pròpia virtut, germina i creix fins al temps dels esplets» (Lumen gentium, n. 5).

«Els qui escolten amb fe», ens diu el Concili. Tu estàs habituat a escoltar-la, potser a llegir-la, i fins i tot a meditar-la. Segons la profunditat de la teva audició en la fe, serà la possibilitat de rendiment en els fruits. Tot i que aquests vénen, en certa manera, garantits per la potència vital de la paraula-llavor, no és menor la responsabilitat que et pertoca a la seva atenta audició. Per això, «El qui tingui orelles, que escolti» (Mt 13,9).

Demana avui al Senyor l'ànsia del profeta: «Quan m'arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el teu nom, Senyor, Déu de l'univers» (Jr 15,16).