Avui no veurem Jesús dormint a la barca mentre aquesta s'enfonsa, ni calmant la tempesta amb una sola paraula increpatòria, suscitant així l'admiració dels deixebles (cf. Mt 8,23-27). L'acció d'avui no deixa de ser, però, menys desconcertant: tant per als primers deixebles com per a nosaltres.

Jesús havia obligat els deixebles a pujar a la barca i anar cap a l'altra riba; havia acomiadat tothom després d'haver assaciat la multitud afamada i havia romàs tot sol a la muntanya immers profundament en la pregària (cf. Mt 14,22-23). Els deixebles, sense el Mestre, avançaven amb dificultats. Fou llavors quan Jesús s'apropà a la barca caminant sobre l'aigua.

Com correspon a persones normals i sensates, els deixebles s'esveraren en veure'l: els homes no solen caminar sobre l'aigua i, per tant, havien d'estar veient un fantasma. Però s'equivocaven: no es tractava d'una il·lusió, sinó que tenien davant el mateix Senyor, que els invitava —com tantes altres vegades— a no tenir por i a confiar en Ell per desvetllar en ells la fe. Aquesta fe s'exigí, en primer lloc, a Pere, el qual digué: «Senyor, si ets tu, mana’m anar a tu sobre les aigües» (Mt 14,28). Amb aquesta resposta, Pere mostrà que la fe consisteix en l'obediència a la paraula de Crist: no digué pas «fes que camini sobre les aigües» sinó que volia seguir allò que el mateix i únic Senyor li manés per poder creure en la veracitat de les paraules del Mestre.

Els seus dubtes li feren trontollar la incipient fe, però conduïren a la confessió dels altres deixebles, ara amb el Mestre present: «Veritablement tu ets Fill de Déu!» (Mt 14,33). «El grup d'aquells que ja eren apòstols, però que encara no creien, perquè veieren que les aigües jugaven sota els peus del Senyor i que en el moviment agitat de les onades els passos del Senyor eren segurs, (...) van creure que Jesús era el vertader Fill de Déu, confessant-lo com a tal» (Sant Ambròs).