Avui veiem Jesús que venia per la riba del Jordà: és Crist que passa! Deurien ser les quatre de la tarda quan, veient que dos xicots el seguien, s'ha girat per a preguntar-los: «Què cerqueu?» (Jn 1,38). I ells, sobtats per la pregunta, han respost: «‘Rabbí -que vol dir: Mestre- on t’estàs?’. ‘Veniu i ho veureu’» (Jn 1,39).

També jo segueixo Jesús, però… ¿què vull?, ¿què busco? És Ell qui m'ho pregunta: «De debò, ¿què vols?». Oh!, si fos prou agosarat per dir-li: «Et cerco a tu, Jesús», de segur que ja l'hauria trobat, «el qui cerca, troba» (Mt 7,8). Però sóc massa covard i li responc amb paraules que no em comprometen gaire: «¿On t'allotges?». Jesús no es conforma amb la meva resposta, sap massa bé que no és un munt de paraules allò que necessito, sinó un amic, l'Amic: Ell. Per això em diu: «Vine i ho veuràs», «veniu i ho veureu».

Joan i Andreu, els dos xicots pescadors, anaren amb Ell, «veieren on s’estava, i es quedaren amb ell aquell dia» (Jn 1,39). Entusiasmat per la trobada, Joan podrà escriure: «la gràcia i la veritat per Jesucrist han vingut» (Jn 1,17b). ¿I Andreu? Correrà a buscar el seu germà per a fer-li saber: «Hem trobat el Messies» (Jn 1,41). «El portà a Jesús. Jesús el mirà, i digué: ‘Tu ets Simó, fill de Joan; tu seràs anomenat Cefes -que vol dir: Pere’» (Jn 1,42).

¡Pedra!, ¿Simó, una pedra? Cap d'ells està preparat per a comprendre aquestes paraules. No saben que Jesús ha vingut a bastir la seva Església amb pedres vives. Ell porta ja escollits els dos primers carreus, Joan i Andreu, i ha disposat que Simó sigui la roca en què tot l'edifici recolzi.

I, abans de pujar al Pare, ens donarà resposta a la pregunta: «Rabí, ¿on us allotgeu?». Beneint la seva Església dirà: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).