La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Diumenge XIX(C) de durant l'any

1ª Lectura (Sa 18,6-9): Aquella nit de la sortida d'Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d'un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
Salm responsorial: 32
R/. Feliç el poble que el Senyor s'ha escollit per heretat.
Justos, aclameu el Senyor, fareu bé de lloar-lo, homes rectes. Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell s'ha escollit per heretat.

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l'amor que els té; ell els allibera de la mort, i els retorna en temps de fam.

Tenim posada l'esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós.
2ª Lectura (He 11,1-2.8-19): Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d'anar-se'n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d'un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s'haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l'avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyia d'anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d'ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d'aquesta veritat.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 24,42.44): Al·leluia. Vetlleu, estigueu a punt, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 12,32-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així! Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

Aleshores, Pere li digué: «Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?». El Senyor continuà: «¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: ‘El meu amo tarda a venir’, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels. El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més».

«Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada»

Mn. Melcior QUEROL i Solà
(Ribes de Freser, Girona, Espanya)

Avui, l'Evangeli ens recorda i ens exigeix que estiguem en actitud de vetlla «perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada» (Lc 12,40). Cal vetllar sempre, cal viure en tensió, “desinstal·lats”, som pelegrins en un món que passa, la nostra veritable pàtria la tenim al cel. Cap allí es dirigeix la nostra vida; vulguem o no, la nostra existència terrenal es projecte de cara a l'encontre definitiu amb el Senyor, i en aquest encontre «Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més» (Lc 12,48). No és aquest el moment culminant de la nostra vida? Visquem la vida de manera intel·ligent, adonem-nos de quin és el veritable tresor! No anem darrera els tresors d'aquest món, com tanta gent fa. No tinguem la seva mentalitat!

Segons la mentalitat del món: tant tens, tant vals! Les persones es valoren pel diner que posseeixen, es valoren per la seva classe i categoria social, pel seu prestigi, pel seu poder. Tot això, als ulls de Déu, no val res! Suposa que avui et descobreixen una malaltia incurable, i que et donen com a màxim un mes de vida,... què en fas dels teus diners?, de què et serveixen el teu poder, el teu prestigi, la teva classe social? No et serveixen per a res! T'adones que tot això que el món tant valora, en el moment de la veritat, no val res? I, aleshores, mires enrere, al teu entorn i els valors es capgiren: la relació amb les persones que t'envolten, l'amor, aquella mirada de pau i comprensió, esdevenen veritables valors, autèntics tresors que tu —darrere els déus d'aquest món— sempre havies menyspreat.

Tingues la intel·ligència evangèlica per a discernir quin és el veritable tresor! Que les riqueses del teu cor no siguin els déus d'aquest món, sinó l'amor, la veritable pau, la saviesa i tots els dons que Déu concedeix als seus fills predilectes.