La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Diumenge 19 (C) de durant l'any
1ª Lectura (Sa 18,6-9): Aquella nit de la sortida d'Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d'un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
Salm responsorial: 32
R/. Feliç el poble que el Senyor s'ha escollit per heretat.
Justos, aclameu el Senyor, fareu bé de lloar-lo, homes rectes. Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell s'ha escollit per heretat.

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l'amor que els té; ell els allibera de la mort, i els retorna en temps de fam.

Tenim posada l'esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós.
2ª Lectura (He 11,1-2.8-19): Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d'anar-se'n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d'un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s'haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l'avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyia d'anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat. Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d'ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d'aquesta veritat.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 24,42.44): Al·leluia. Vetlleu, estigueu a punt, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Lc 12,32-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat, perquè s’ha complagut el vostre Pare a donar-vos el regne. Veneu les coses que posseïu i doneu almoina, feu-vos bosses que no envelleixin, un tresor que no falli en els cels, on el lladre no arriba, ni l’arna no destrossa; perquè on és el vostre tresor, allí també serà el vostre cor.

Tingueu cenyits els vostres lloms i encesos els vostres llums. I vosaltres sigueu semblants als homes que esperen el seu amo quan torna de les noces, per tal que, quan vingui i truqui, l’obrin de seguida. Benaurats aquells servents als qui, quan vingui l’amo, els trobi vigilant. En veritat us dic que se cenyirà i els farà posar-se a taula, i anirà passant a servir-los. I si ve a la segona vigília o a la tercera, i els troba així, sortosos són ells. I sapigueu això: que si l’amo de la casa sabés a quina hora ha de venir el lladre, no deixaria foradar la seva casa. I vosaltres estigueu preparats, que a l’hora que no us penseu, el Fill de l’home vindrà».

Pere li va dir: «Senyor, ¿aquesta paràbola ens la dius a nosaltres o també a tots?». I digué el Senyor: «Qui és, doncs, l’administrador fidel i prudent al qual el senyor posarà sobre la seva família, perquè els doni al seu temps la mesura de blat? Benaurat aquell servent a qui, quan vingui el seu senyor, el trobarà obrant així. En veritat us dic que el posarà sobre tots els seus béns. Però si diu en el seu cor: “El meu senyor triga a venir”, i comença a pegar els criats i les criades, i a menjar i a beure i a embriagar-se, vindrà el senyor d’aquell servent el dia que no espera i a l’hora que no sap, i l’exclourà, i la seva porció la posarà amb els infidels. I aquell servent que conegué la voluntat del seu senyor i no preparà o no obrà segons la voluntat d’ell, rebrà molts assots. Però el qui no la conegué i feu coses dignes d’assots, en rebrà pocs. Que a tot aquell a qui se li ha donat molt, molt se li exigirà; i a qui molt se li va encomanar, molt se li demanarà».

© Albada Editorial / evangeli.net

«I vosaltres estigueu preparats, que a l’hora que no us penseu, el Fill de l’home vindrà»

Mn. Melcior QUEROL i Solà (Ribes de Freser, Girona, Espanya)

Avui, l'Evangeli ens recorda i ens exigeix que estiguem en actitud de vetlla «que a l’hora que no us penseu, el Fill de l’home vindrà» (Lc 12,40). Cal vetllar sempre, cal viure en tensió, “desinstal·lats”, som pelegrins en un món que passa, la nostra veritable pàtria la tenim al cel. Cap allí es dirigeix la nostra vida; vulguem o no, la nostra existència terrenal es projecte de cara a l'encontre definitiu amb el Senyor, i en aquest encontre «Que a tot aquell a qui se li ha donat molt, molt se li exigirà; i a qui molt se li va encomanar, molt se li demanarà» (Lc 12,48). No és aquest el moment culminant de la nostra vida? Visquem la vida de manera intel·ligent, adonem-nos de quin és el veritable tresor! No anem darrera els tresors d'aquest món, com tanta gent fa. No tinguem la seva mentalitat!

Segons la mentalitat del món: tant tens, tant vals! Les persones es valoren pel diner que posseeixen, es valoren per la seva classe i categoria social, pel seu prestigi, pel seu poder. Tot això, als ulls de Déu, no val res! Suposa que avui et descobreixen una malaltia incurable, i que et donen com a màxim un mes de vida,... què en fas dels teus diners?, de què et serveixen el teu poder, el teu prestigi, la teva classe social? No et serveixen per a res! T'adones que tot això que el món tant valora, en el moment de la veritat, no val res? I, aleshores, mires enrere, al teu entorn i els valors es capgiren: la relació amb les persones que t'envolten, l'amor, aquella mirada de pau i comprensió, esdevenen veritables valors, autèntics tresors que tu —darrere els déus d'aquest món— sempre havies menyspreat.

Tingues la intel·ligència evangèlica per a discernir quin és el veritable tresor! Que les riqueses del teu cor no siguin els déus d'aquest món, sinó l'amor, la veritable pau, la saviesa i tots els dons que Déu concedeix als seus fills predilectes.

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «Cadascú de nosaltres hem de preparar-nos per al final: l’últim dia no portarà cap perjudici per a tot aquell que visqui cada dia com si fos l’últim: viu de manera que puguis morir tranquil, perquè el que mor cada dia no mor per sempre» (Sant Agustí)

  • «La somnolència dels deixebles segueix sent al llarg dels segles una ocasió favorable per al poder del mal. Aquesta somnolència és un embotiment de l’ànima, que no es deixa inquietar per tota la injustícia i el sofriment que arrasen la terra» (Benet XVI)

  • «Positivament, el combat contra el nostre jo possessiu i dominador és la vigilància, la sobrietat del cor. Quan Jesús insisteix en la vigilància, sempre és en relació amb Ell, la seva Vinguda, l’últim dia i cada dia: ‘avui’ (...)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 2.730)