Avui, aprenem que la llum de la fe és vinculada al relat concret de la vida, al record agraït dels beneficis de Déu i al compliment progressiu de les seves promeses.

El contrari de la fe es manifesta com idolatria. La fe, per la seva pròpia naturalesa, requereix renunciar a la possessió immediata que sembla oferir la vista. Davant l’ídol no hi ha risc d’una crida que faci sortir de les pròpies seguretats, perquè els ídols “tenen boca i no parlen” (Ps 115,5). Veiem, doncs, que l’ídol és un pretext per a posar-se a si mateix al centre de la realitat, tot adorant l’obra de les pròpies mans.

—Qui no vol fiar-se de Déu es veu obligat a escoltar les veus de tants ídols. La fe, en quant associada a la conversió, és l’oposat a la idolatria; és separació dels ídols per a tornar al Déu vivent, mitjançant un encontre personal. Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l’existència.