Avui, l'Evangeli ens torna a revelar el cor de Déu. Ens fa entendre amb quins sentiments actua el Pare del cel envers els seus fills. La sol·licitud més fervent és per als petits, aquells pels quals ningú no presta atenció, aquells que no arriben al lloc on tothom arriba. Sabíem que el Pare, com a Pare bo, té predilecció pels fills petits, però avui encara ens adonem d'un altre desig del Pare, que es converteix en obligació per a nosaltres: «Si no us torneu i us feu com infants no entrareu en el regne dels cels» (Mt 18,3).

Per tant, entenem que allò que valora el Pare no és tant “ser” petit, sinó “fer-se” petit. «El qui s’humiliï com aquest infant (...) és el més gran en el regne dels cels» (Mt 18,4). Per això, podem entendre la nostra responsabilitat en aquesta acció d'empetitir-se. No es tracta tant d'haver estat un creat petit o senzill, limitat o amb més capacitats o menys, sinó que es tracta de saber prescindir de la possible grandesa de cadascú per mantenir-nos al nivell dels més humils i senzills. La veritable importància de cadascú està en assemblar-nos a un d'aquests petits que Jesús mateix presenta amb cara i ulls.

Per acabar, l'Evangeli encara ens amplia la lliçó d'avui. Hi ha, i molt a prop nostre!, uns “petits” que a vegades els tenim més abandonats que els altres: aquells que són com ovelles que s'han esgarriat; el Pare els cerca i, quan els troba, s'alegra perquè els ha fet tornar a casa i no se li han perdut. Potser, si contempléssim els qui ens envolten com a ovelles buscades pel Pare i retornades, més que no pas ovelles esgarriades, seríem capaços de veure més sovint i més a prop el rostre de Déu. Com diu sant Asteri d'Amasea: «La paràbola de l'ovella perduda i el pastor ens ensenya que no hem de desconfiar precipitadament dels homes, ni defallir en ajudar els qui es troben en risc».