La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimarts XIX de durant l'any

1ª Lectura (Dt 31,1-8): Moisès anà a trobar tot el poble d'Israel i li digué: «Ja tinc cent vint anys: ja no puc anar i venir, i a més el Senyor m'ha dit que no passaria a l'altra banda del Jordà. Però el Senyor, el teu Déu, passarà igualment al teu davant i anorrearà tots aquests pobles perquè puguis posseir els seus béns. Josuè et guiarà, tal com ha dit el Senyor. El Senyor destruirà aquests pobles com ha destruït Sehon i Og, reis dels amorreus, amb els seus territoris. El Senyor els farà caure a les vostres mans: tracteu-los sens falta com us vaig manar. Sigueu valents i decidits, no tingueu por, no us acovardiu: el Senyor, el teu Déu, t'acompanyarà; no et deixarà, no t'abandonarà».

Després Moisès cridà Josuè i li digué en presència de tot el poble d'Israel: «Sigues valent i decidit, perquè tu faràs entrar aquest poble al país que el Senyor jurà que donaria als seus pares. Tu els en faràs prendre possessió. El Senyor et guiarà i t'acompanyarà; no et deixarà ni t'abandonarà: no tinguis por, no t'acovardeixis».
Salm responsorial: 32
R/. El Senyor es reservà el seu poble com a pròpia heretat.
Doneu glòria al vostre Déu, que ara proclamo el nom del Senyor: «Ell és la Roca». El seu obrar és irreprensible.

Recorda't dels temps antics, vés pensant en cada generació, pregunta al teu pare, i t'ho dirà, fes-t'ho contar pels ancians.

Quan l'Altíssim donava un país a cada poble, i separava els uns dels altres els fills d'Adam, establint les fronteres de cada nació segons el nombre dels fills de Déu.

El Senyor es reservà el seu poble, els fills de Jacob, com a pròpia heretat. El Senyor tot sol els guiava, no l'ajudaven déus estrangers.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 11,29ab): Al·leluia. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 18,1-5.10.12-14): En una ocasió, els deixebles preguntaren a Jesús: «Qui és el més important en el Regne del cel?» Jesús va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué: «Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi. Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits».

«El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits»

Mn. Valentí ALONSO i Roig
(Barcelona, Espanya)

Avui l'Evangeli ens torna a revelar el cor de Déu. Ens fa entendre amb quins sentiments actua el Pare del cel envers els seus fills. La sol·licitud més fervent és per als petits, aquells pels quals ningú no presta atenció, aquells que no arriben al lloc on tothom arriba. Sabíem que el Pare, com a Pare bo, té predilecció pels fills petits, però avui encara ens adonem d'un altre desig del Pare, que es converteix en obligació per a nosaltres: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3).

Per tant, entenem que allò que valora el Pare no és tant “ser” petit, sinó “fer-se” petit. «El qui es faci petit (...) és el més important en el Regne del cel» (Mt 18,4). Per això, podem entendre la nostra responsabilitat en aquesta acció d'empetitir-se. No es tracta tant d'haver estat creat un hom petit o senzill, limitat o amb més capacitats o menys, sinó que es tracta de saber prescindir de la possible grandesa de cadascú per mantenir-nos al nivell dels més humils i senzills. La veritable importància de cadascú està en assemblar-nos a un d'aquests petits que Jesús mateix presenta amb cara i ulls.

Per acabar, l'Evangeli encara ens amplia la lliçó d'avui. Hi ha, i molt a prop nostre!, uns “petits” que a vegades els tenim més abandonats que els altres: aquells qui són com ovelles que s'han esgarriat; el Pare els cerca i, quan els troba, s'alegra perquè els ha fet tornar a casa i no se li han perdut. Potser, si contempléssim els qui ens envolten com a ovelles buscades pel Pare i retornades, més que no pas ovelles esgarriades, seríem capaços de veure més sovint i més a prop el rostre de Déu. Com diu sant Asteri d'Amasea: «La paràbola de l'ovella perduda i el pastor ens ensenya que no hem de desconfiar precipitadament dels homes, ni defallir en ajudar els qui es troben en risc».