Avui, l'Evangeli ens situa davant del tema de la salvació de les ànimes. Aquest és el nucli del missatge del Crist i la “llei suprema de l'Església” (així ho afirma, sense anar més lluny, el mateix Codi de Dret Canònic). La salvació de l'ànima és una realitat quant a do de Déu, però per als qui encara no hem travessat el llindar de la mort és tan sols una possibilitat. Salvar-nos o condemnar-nos!, és a dir, acceptar o rebutjar l'oferta de l'amor de Déu per tota l'eternitat.

Deia sant Agustí que «es féu digne de pena eterna l'home que anihilà en si mateix el bé que pogué ser etern». En aquesta vida solament hi ha dues possibilitats: o amb Déu, o el no res, perquè sense Déu res no té sentit. Des d'aquesta perspectiva, vida, mort, alegria, dolor, amor, etc. són conceptes desproveïts de lògica quan no participen de l'ésser de Déu. L'home, quan peca, esquiva la mirada del Creador, i la centra sobre si mateix. Déu mira incessantment amb amor el pecador, i per tal de no forçar la seva llibertat, espera un gest mínim de voluntat de retorn.

«Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Crist no respon a la interpel·lació. La pregunta restà, aleshores, sense resposta, i també avui, ja que «és un misteri inescrutable entre la santedat de Déu i la consciència de l'home. El silenci de l'Església és, doncs, l'única posició oportuna del cristià» (Joan Pau II). L'Església no es pronuncia sobre els qui habiten l'infern, però —tot basant-se en les paraules de Jesucrist— sí que ho fa sobre la seva existència i el fet que hi haurà condemnats en el judici final. I tot aquell que negui això, sigui clergue o laic, incorre sense més preàmbuls en heretgia.

Som lliures per a tornar la mirada de l'ànima al Salvador, i som també lliures per a obstinar-nos en el seu rebuig. La mort petrificarà aquesta opció per a tota l'eternitat.