La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dilluns 21 de durant l'any

1ª Lectura (2Te 1,1-5.11b-12): Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica, reunida per Déu, el nostre Pare, i per Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau de Déu, el Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre hem de donar gràcies a Déu per vosaltres, germans. És just que ho fem, perquè cada vegada la vostra fe és més gran i tots us estimeu més els uns als altres. Davant les altres comunitats que Déu ha reunit, ens sentim orgullosos de la fermesa i de la fe amb què sofriu les contrarietats i persecucions. Això demostra que Déu us farà justícia i que us vol fer dignes del seu Regne, pel qual sofriu. Que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana, i amb el seu poder dugui a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira. Així el nom de Jesús, el nostre Senyor, serà glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.
Salm responsorial: 95
R/. Conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor.
Canteu al Senyor un càntic nou, canteu al Senyor, arreu de la terra, canteu al Senyor, beneïu el seu nom.

Anuncieu de dia en dia que ens ha salvat, conteu a les nacions la seva glòria, conteu a tots els pobles els seus prodigis.

El Senyor és gran, és digne de ser lloat, és més temible que tots els déus; perquè els déus dels pobles són no-res, però el Senyor ha fet el cel.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 10,27): Al·leluia. Les meves ovelles reconeixen la meva veu, diu el Senyor; també jo les reconec i elles em segueixen. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mt 23,13-22): En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: ‘Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat’! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: ‘Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat’. Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que fa sagrada l'ofrena? Per tant, qui fa una prometença per l'altar, jura per l'altar i per tot el que hi és ofert, i qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui hi resideix, i qui fa una prometença pel cel, jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu».

«Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel»

Abbé Marc VAILLOT (París, França)

Avui, una vegada més, l’Evangeli mostra com Déu vessa la seva bondat, que vetlla per la nostra felicitat. Ens indica clarament quines són les seves fonts: la veritat, el bé, la rectitud, la justícia, l’amor... i totes les virtuts. Ens adverteix també per tal que no caiguem en els paranys —excessos, concupiscències, enganys, en una paraula, els pecats— que ens impedirien assolir dita felicitat.

Jesús utilitza la seva divina autoritat per a mostrar-nos clarament el caràcter absolut del bé, que hem de perseguir, i el del mal, que hem d’evitar de totes les maneres. D’aquí ve la seva viva i amable exhortació a respectar la carta magna de la vida cristiana: les Benaventurances, vies que donen l’accés a la felicitat. En paral•lel, trobem el to amenaçador utilitzat a l’Evangeli d’avui: les Malediccions d’aquells actes destructors que sempre han de ser evitats. El mateix Cor sagrat, el mateix Amor és el que dicta les Benaventurances (cf. Mt 5,1 ss) i les Malediccions.

Cal entendre que són tan importants els uns com els altres per a qui vulgui salvar-se: «Benaurats» els pobres; els cors assedegats de justícia; les ànimes misericordioses... «Ai de vosaltres!»... quan escandalitzeu els altres; quan ensenyeu i no ho poseu en pràctica; quan corrompeu la sana doctrina; quan desvieu els altres del camí dret...

Jesús afegeix amb fermesa: com major sigui la vostra responsabilitat davant dels altres, més forta serà la maledicció que recaurà sobre vosaltres. Nostre Senyor, en aquest passatge, s’està adreçant als notables: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites!» (Mt 23,13 ss).

Apliquem a les nostres vides aquest ensenyament diví. Les nostres bones i males accions tenen sempre un doble impacte: un, el que pertoca a nosaltres mateixos, car cada acció ens millora o ens erosiona; l’altre, tot tenint en compte la nostra situació d’adults, pares, mestres, responsables sota qualsevol aspecte, cadascun dels nostres actes pot tenir repercussions, bones o dolentes, insospitades: «La vida no és temps que passa, sinó temps d’encontre» (Francesc).

I haurem de retre comptes de tot això a l’amor de Déu!

Pensaments per a l'Evangeli d'avui

  • «Nosaltres formem un cos en Crist, rics i pobres, esclaus i lliures, sans i malalts; i un de sol és el cap del que tot deriva: Jesucrist. I com passa amb els membres d’un sol cos, cada un ha de ocupar-se dels altres, i tots de tots» (Sant Gregori de Nissa)

  • «Déu —com un regal— ens ha revelat el seu Sant Nom: hem de guardar-lo en la memòria, en un silenci d’amorosa adoració. No obstant això, de cap paraula se n’ha abusat tant com de la paraula ‘Déu’» (Benet XVI)

  • «La superstició és la desviació del sentiment religiós i de les pràctiques que imposa. Pot afectar també el culte que donem al Déu veritable, per exemple, quan atribuïm una importància d’alguna manera màgica a certes pràctiques legítimes o necessàries (...)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 2.111)

Altres comentaris

«Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel»

P. Raimondo M. SORGIA Mannai OP (San Domenico di Fiesole, Florencia, Itàlia)

Avui, el Senyor ens vol il·luminar sobre un concepte que en si mateix és elemental, però que pocs arriben a aprofundir: guiar un altre vers un desastre no és guiar cap a la vida, sinó cap a la mort. Qui ensenya a morir o a matar els altres no és un mestre de vida, sinó un “assassí”.

El Senyor està avui —diríem— malhumorat, està justament enfadat amb els guies que extravien el proïsme i li treuen el gust per viure i, finalment, la vida mateixa: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres!» (Mt 23,15).

Hi ha gent que intenta veritablement entrar en el Regne del cel, i treure-li aquesta il·lusió és una culpa certament greu. S'han apoderat de les claus d'entrada, però per a ells representen una “joguina”, quelcom cridaner per a tenir-ho penjat del cinturó i res més. Els fariseus persegueixen els individus, i els “cacen” per a portar-los a la pròpia convicció religiosa; no a la de Déu, sinó a la pròpia; per tal de convertir-los no en fills de Déu, sinó de l'infern. Llur orgull no eleva vers el cel, no condueix a la vida, sinó a la perdició. Quina errada tan greu!

«Guies cecs —els diu Jesús—, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!» (Mt 23,24). Tot resta capgirat, revolt; el Senyor repetidament ha intentat destapar les orelles i desvetllar els ulls als fariseus, però diu el profeta Zacaries: «Ells no volgueren escoltar, es van girar d'esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi» (Za 7,11). Aleshores, en el moment del judici, el jutge emetrà una sentència severa: «No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!» (Mt 7,23). No és suficient saber més: cal saber la veritat i ensenyar-la amb humil fidelitat. Recordem la dita d'un autèntic mestre de la saviesa, sant Tomàs d'Aquino: «Mentre exalcen la pròpia bravesa, els superbs envileixen l'excel·lència de la veritat!».