La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimarts II de durant l'any

1ª Lectura (He 6,10-20): Germans, Déu, que és just, no pot oblidar tot el que vosaltres heu fet, l'amor que li heu demostrat i li demostreu encara, quan ajudeu els altres cristians. Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri sempre la mateixa promptitud per mantenir ferma l'esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui, per haver persistit en la fe, han heretat ja les promeses. Quan Déu va fer les seves promeses a Abraham, no podent jurar per ningú més gran, jurà per ell mateix que l'ompliria de benediccions i faria molt nombrosa la seva descendència. Abraham esperà sense defallir, i obtingué finalment allò que Déu li havia promès.

Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells, i el jurament exclou que es puguin fer mai enrere. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia que els qui havien d'heretar-la comprenguessin millor que la seva decisió era del tot irrevocable. Així volgué donar-nos una doble certesa, ja que és impossible que Déu desmenteixi tant una promesa seva com un jurament, tots dos irrevocables. És que volia encoratjar de debò els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens oferia. Aquesta esperança és per nosaltres com una àncora segura i ferma, que penetra el cortinatge que tanca el lloc sant, allà on Jesús, gran sacerdot per sempre segons l'orde de Melquisedec, ha penetrat ja per obrir-nos a nosaltres el camí.
Salm responsorial: 110
R/. El Senyor es recorda per sempre del seu pacte.
De tot cor enalteixo el Senyor, amb els justos davant de tot el poble. Les obres del Senyor són grans, qui les contempla les estima.

El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis: Recordant-se per sempre del seu pacte, donà un aliment als qui el veneren.

Disposà de redimir el seu poble, deixà establert un pacte per sempre. El seu nom és sagrat i venerable. La lloança del Senyor dura per sempre.
Versicle abans de l'Evangeli (Cf. Ef 1,17-18): Al·leluia. Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 2,23-28): Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: «Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?». Jesús els respon: «¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven». I els deia: «El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte».

«El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte»

Mn. Ignasi FABREGAT i Torrents
(Terrassa, Barcelona, Espanya)

Avui com ahir, Jesús se les ha d'entendre amb els fariseus, que han deformat la Llei de Moisès, tot quedant-se en les petiteses i oblidant-se de l'esperit que la informa. Els fariseus, en efecte, acusen els deixebles de Jesús de violar el dissabte (cf. Mc 2,24). Segons llur casuística aclaparadora, arrencar espigues equival a “segar”, i masegar-les significa “batre”: aquestes feines de camp —i ben bé una quarantena més— eren prohibides el dissabte, dia de descans. Com ja sabem, els pans d'ofrena dels que ens parla l'Evangeli eren dotze pans que es col·locaven cada setmana a la taula del santuari, com un homenatge de les dotze tribus d'Israel al seu Déu i Senyor.

L'actitud d'Abiatar és la mateixa que avui ens ensenya Jesús: els preceptes de la Llei que tenen menys importància han de cedir davant els majors; un precepte cerimonial ha de cedir davant un precepte de llei natural; el precepte del repòs del dissabte no està, doncs, pel damunt de les elementals necessitats de subsistència. El Concili Vaticà II, inspirant-se en la perícopa que comentem, i per tal de subratllar que la persona ha d'estar pel damunt de les qüestions econòmiques i socials, diu: «L'ordre social i el seu progressiu desenvolupament s'han de subordinar en tot moment al bé de la persona, perquè l'ordre de les coses s'ha de sotmetre a l'ordre de les persones i no a l'inrevés. El mateix Senyor ho advertí quan digué que el dissabte havia estat fet per l'home, i no l'home pel dissabte (cf. Mc 2,27)».

Sant Agustí ens diu: «Estima i fes el que vulguis». Ho hem entès bé, o encara l'obsessió per allò que és secundari ofega l'amor que cal posar en tot el que fem? Treballar, perdonar, corregir, anar a missa els diumenges, tenir cura dels malalts, complir els manaments..., ho fem perquè toca o per amor a Déu? Tant de bo que aquestes consideracions ens ajudin a vivificar totes les nostres obres amb l'amor que el Senyor ha posat en els nostres cors, precisament perquè el puguem estimar a Ell.