Avui, Jesús ens indica el lloc que els altres han d'ocupar en la nostra jerarquia d'estimació i ens parla del seguiment de la seva persona que ha de caracteritzar la vida cristiana, un itinerari que passa per diverses etapes i en el qual acompanyem Jesucrist amb la nostra creu: «Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,27).

Quan Jesús diu als seus deixebles: «Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26), ¿entra en conflicte amb la Llei de Déu que ens mana honorar els pares i estimar el proïsme? Certament que no. Jesucrist va dir que Ell no havia vingut a abolir la Llei sinó a portar-la a plenitud; per això, és Ell qui dóna la interpretació justa. En exigir un amor incondicional, propi de Déu, està declarant que Ell és Déu, que l'hem d'estimar sobre totes les coses i que tot ho hem d'ordenar en l'amor a Ell. En l'amor a Déu, que ens porta a lliurar-nos confiadament a Jesucrist, estimarem els altres amb un amor sincer i just. Diu sant Agustí: «Heus ací que t'arrossega l'afany de la veritat de Déu i de percebre la seva voluntat en les santes Escriptures».

La vida cristiana és un viatge continuat amb Jesús. Avui dia, molts, teòricament, s'apunten a ser cristians, però, de fet, no fan el viatge amb Jesús: es queden al punt de partença i no comencen el camí, o abandonen aviat, o fan un altre viatge amb uns altres acompanyants. L'equipatge per caminar en aquesta vida amb Jesús és la creu, cadascú amb la seva; però, juntament amb la quota de dolor que ens toca als seguidors del Crist, hi ha també inclòs el consol amb el qual Déu conforta els seus testimonis en qualsevol classe de prova. Déu és la nostra esperança i en Ell hi ha la font de la vida.