Avui, a l'Evangeli el Senyor ens demana dues vegades que estimem els enemics. I tot seguit dóna tres concrecions d'aquest manament, totes elles positives: feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ofenen. És un manament que sembla difícil de complir: ¿com podem estimar els qui no ens estimen? És més, ¿com podem estimar els qui sabem del cert que ens volen mal? Arribar a estimar així és un do de Déu, però cal que hi estiguem oberts. Ben mirat, estimar els enemics és humanament el més savi: l'enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. En la mateixa línia, Jesús continua dient: «A qui et pega en una galta, para-li l’altra» (Lc 6,29). Podria semblar una mansuetud excessiva. Ara, ¿què va fer Jesús quan va ser bufetejat en la seva passió? Certament no s'hi va tornar, però va respondre amb una fermesa, plena de caritat, tan gran que deuria fer rumiar molt a aquell criat aïrat: «Si he parlat malament, prova quin és el mal; però si he parlat bé, per què em pegues?» (Jn 18,22-23).

En totes les religions hi ha una màxima d'or: «No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu». Jesús és l'únic que la formula en positiu: «I tal com vulgueu que facin amb vosaltres els homes, feu amb ells de manera semblant» (Lc 6,31). Aquesta regla d'or és el fonament de tota la moral. Comentant aquest verset, sant Joan Crisòstom ens alliçona: «Encara hi ha més, perquè Jesús no va dir únicament: ‘Desitgeu als altres tot bé’, sinó ‘feu als altres el bé’»; per això, la màxima d'or proposada per Jesús no es pot quedar en un mer desig, sinó que s'ha de traduir en obres.