Avui l'evangelista continua fent la descripció del Regne de Déu segons el mestratge de Jesús, i que és proclamat durant aquests diumenges d'estiu en les nostres assemblees eucarístiques.

En el fons del relat d'avui, la vinya, imatge profètica del poble d'Israel en el Primer Testament, i ara del nou poble de Déu que neix del costat obert del Senyor a la creu. La qüestió: la pertinença a aquest poble, que ve donada per una crida personal a cadascú: «No m’heu elegit vosaltres a mi, sinó que jo us he elegit» (Jn 15,16), i per la voluntat del Pare del cel, de fer extensiva aquesta crida a tots els homes, mogut per la seva voluntat generosa de salvació.

Ressalta, en aquesta paràbola, la protesta dels treballadors de primera hora. Són la imatge paral·lela del germà gran de la paràbola del fill pròdig. Els qui viuen la seva feina pel Regne de Déu (el treball a la vinya) com una càrrega feixuga («hem suportat el pes del dia»: Mt 20,12) i no pas com un privilegi que Déu els fa; no treballen des del goig filial sinó amb el malhumor dels servents.

Per ells la fe és quelcom que lliga i esclavitza, i, calladament, envegen els qui “viuen la vida”, ja que conceben la consciència cristiana com un fre, i no pas com unes ales que donen volada divina a la vida humana. Pensen que és millor romandre desocupats espiritualment, més que no pas viure a la llum de la paraula de Déu. Senten que la salvació els és deguda i en són gelosos. Contrasta notablement el seu esperit mesquí amb la generositat del Pare, que «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4), i per això crida a la seva vinya, «Ell que és bo per a tothom, i estima entranyablement tot el que ha creat» (Sl 144,9).