Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Un dia que els fills i les filles de Job menjaven i bevien a casa del germà gran, arribà a Job un missatger amb la notícia que, mentre llauraven els bous i les someres pasturaven, una incursió de sabeus havia mort el mossos i s'havia endut el bestiar. Només ell s'havia pogut escapar per portar-ne la nova. Encara ell parlava, quan n'arribà un altre dient que els llamps havien carbonitzat els ramats i els pastors, i havia quedat només ell per portar-ne la nova. Encara parlava aquest segon, quan arribà un tercer duent la notícia que tres bandes de caldeus s'havien apoderat dels seus camells, després de matar els camellers, i només ell s'havia escapat per portar-ne la nova. Encara parlava, quan arribà un quart missatger per dir-li que, mentre els seus fills i les seves filles menjaven i bevien a casa del germà gran, una ventada del desert havia envestit les quatre parets de la casa, la casa s'havia esfondrat, i tots havien mort, fora d'ell, que venia a portar-ne la nova.
Aleshores Job s'aixecà, s'esquinçà el vestit i es tallà els cabells en senyal de dol. Després es prosternà i adorà Déu tot dient: «De les entranyes de la mare vaig sortit nu i nu me'n tornaré. El Senyor m'ho havia donat, i ell m'ho ha tornat a prendre. Sigui beneït el nom del Senyor». Enmig d'aquestes desgràcies Job no va pecar dient cap paraula de revolta contra Déu.
Sentencieu vós mateix la meva causa, i mireu qui té raó. Veniu de nit a escorcollar-me el cor, proveu-me al foc, i no em trobareu fals.
Us invoco, Déu meu, i sé que em respondreu; us invoco, Senyor, escolteu el que us demano. Ajudeu-me amb l'amor admirable amb què salveu dels enemics els qui s'arreceren als vostres braços.
I responent Joan, digué: «Mestre, hem vist algú que en el teu nom expulsa dimonis i li ho hem prohibit, perquè no segueix amb nosaltres». I li digué Jesús: «No li ho prohibiu, ja que el qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres».
© Albada Editorial / evangeli.net
«El menor entre tots vosaltres, aquest és el més gran»
Prof. Dr. Mons. Lluís CLAVELL (Roma, Itàlia)Avui, camí de Jerusalem cap a la passió, «S’introduí en ells el pensament de qui era el més gran d’ells» (Lc 9,46). Cada dia els mitjans de comunicació i també les nostres converses estan plenes de comentaris sobre la importància de les persones: dels altres i de nosaltres mateixos. Aquesta lògica només humana produeix sovint desig de triomf, d'ésser reconegut, apreciat, agraït, i manca de pau, quan aquests reconeixements no arriben.
La resposta de Jesús a aquests pensaments —i potser també comentaris— dels deixebles recorda l'estil dels antics profetes. Abans de les paraules hi ha els gestos. Jesús «prenent un infant, el posà al seu costat» (Lc 9,47). Després ve l'ensenyament: «El menor entre tots vosaltres, aquest és el més gran» (Lc 9,48). —Jesús, ¿per què ens costa tant d'acceptar que això no és una utopia per a gent que no està ficada en el tràfec d'una feina intensa, en la qual no manquen els cops d'uns contra d'altres, i que, amb la gràcia teva, ho podem viure tots? Si ho féssim tindríem més pau interior i treballaríem amb més serenitat i alegria.
Aquesta actitud és també la font d'on brolla l'alegria, en veure que altres treballen bé per Déu, amb un estil diferent del nostre, però sempre valent-se del nom de Jesús. Els deixebles volien impedir-ho. En canvi, el Mestre defensa aquelles altres persones. Novament, el fet de sentir-nos fills menuts de Déu ens facilita tenir el cor obert vers tothom i créixer en la pau, la joia i l'agraïment. Aquests ensenyaments han valgut a santa Tereseta de Lisieux el títol de “Doctora de l'Església”: en el seu llibre Història d'una ànima, ella admira el bell jardí de flors, que és l'Església i està contenta en saber-se una petita flor. Al costat dels grans sants —roses i assutzenes— hi ha les petites flors —com les margarites o les violetes— destinades a donar plaer als ulls de Déu, quan Ell fixa el seu esguard en la terra.
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«És millor ser cristià sense dir-ho, que dir-ho sense ser-ho. És una cosa òptima ensenyar, però a condició que es practiqui el que s’ensenya» (Sant Ignasi d’Antioquia)
«Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Església no és una duana» (Francesc)
«Extraordinaris o simples i humils, els carismes són gràcies de l’Esperit Sant que, directament o indirectament, tenen una utilitat eclesial, ja que s’ordenen a l’edificació de l’Església, al bé dels homes i a les necessitats del món» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 799)
