La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimecres XXVI de durant l'any

1ª Lectura (Ne 2,1-8): El mes de Nisan de l'any vintè del rei Artaxerxes, jo, Nehemies, que era coper del rei, vaig prendre el vi que tenia preparat i el vaig oferir al rei. Jo no estava mai trist davant el rei, però aquell dia ell em digué: «Com és que fas tan mala cara sense estar malalt? Deus portar una pena al cor». Jo vaig quedar esglaiat i li vaig respondre: «Que el rei visqui per sempre. Com vol el rei que no faci cara trista quan la ciutat que guarda els sepulcres dels meus pares és un munt de ruïnes i les seves portes han estat cremades?». El rei em preguntà: «Què voldries, doncs?». Jo, tot pregant el Déu del cel, li vaig respondre: «Si el rei ho troba bé, si un servidor he merescut la seva confiança, que el rei m'enviï a Judà a reconstruir la ciutat que guarda els sepulcres dels meus pares».

El rei, que tenia la reina al costat seu, em preguntà: «Quant de temps seràs fora? Quan penses tornar?». Jo li vaig proposar unes dates que li van semblar bé, i em va permetre que hi anés. Després vaig demanar al rei que, si ho creia oportú, em fes donar cartes oficials perquè els governadors de les regions orientals de l'Eufrat em deixessin passar fins a Judà i una carta d'Asaf, administrador dels boscos reials, perquè em proveís de fusta per a refer les portes de la ciutadella del temple, les de les muralles de la ciutat i les de la casa on jo havia de residir. El rei m'ho concedí tot, perquè la mà bondadosa del meu Déu m'afavoria.
Salm responsorial: 136
R/. Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se m'encasti la llengua al paladar.
Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d'enyorança de Sió. Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.

Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit, i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió».

Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta.

Que se m'encasti la llengua al paladar, si deixés d'anomenar-te, si deixés d'evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa.
Versicle abans de l'Evangeli (Fl 3,8-9): Al·leluia. Considero tot avantatge com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure'm incorporat a ell. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 9,57-62): En aquell temps, mentre Jesús i els seus deixebles feien camí, un li digué: «Et seguiré arreu on vagis». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap». A un altre li digué: «Segueix-me». Ell respongué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare». Jesús li contestà: «Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu». Un altre li digué: «Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva». Jesús li va respondre: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu».

«Segueix-me»

Fra Lluc TORCAL Monjo de Monestir de Sta. Mª de Poblet
(Santa Maria de Poblet, Tarragona, Espanya)

Avui, l'Evangeli ens invita a reflexionar, amb força claredat i no menor insistència, sobre un punt central de la nostra fe: el seguiment radical de Jesús. «Et seguiré arreu on vagis» (Lc 9,57). Amb quina simplicitat d'expressió es pot proposar quelcom capaç de canviar totalment la vida d’una persona!: «Segueix-me!» (Lc 9,59). Paraules del Senyor que no admeten excuses, retards, condicions, ni traïcions...

La vida cristiana és aquest seguiment radical de Jesús. Radical, no només perquè tota la seva durada vol estar sota el guiatge de l'Evangeli (perquè comprèn, doncs, tot el temps de la nostra vida), sinó, sobretot, perquè tots els seus aspectes —des dels més extraordinaris fins als més ordinaris— volen ser i han de ser manifestació de l'Esperit de Jesucrist que ens anima. En efecte, des del Baptisme, la nostra ja no és la vida d'una persona qualsevol: portem la vida de Crist inserida en nosaltres! Per l'Esperit Sant vessat en els nostres cors, ja no som nosaltres els qui vivim, sinó que és Crist el qui viu en nosaltres. Així és la vida cristiana, perquè és vida plena de Crist, perquè traspua Crist des de les seves més profundes arrels: és aquesta la vida que estem cridats a viure.

El Senyor, quan va venir al món, tot i que «tot el gènere humà tenia el seu lloc, Ell no en tingué: no va trobar lloc entre els homes (...), sinó en la menjadora, entre el bestiar i els animals, i entre les persones més simples i innocents. Per això diu: ‘Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap’» (Sant Jeroni). El Senyor trobarà lloc entre nosaltres si deixem que, com Joan Baptista, Ell creixi i nosaltres minvem, és a dir, si deixem créixer Aquell que ja viu en nosaltres, bo i essent dúctils i dòcils al seu Esperit, la font de tota humilitat i innocència.