La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dissabte II de durant l'any

1ª Lectura (He 9,2-3.11-14): Germans, el tabernacle que Moisès construí tenia un primer compartiment, anomenat el lloc sant, on hi havia el lampadari i la taula per a presentar els pans sagrats. Passat el segon cortinatge, hi havia el compartiment anomenat el lloc santíssim. Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre.

Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten a la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu.
Salm responsorial: 46
R/. Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor.
Aplaudiu, pobles del tot el món, aclameu Déu amb entusiasme. El Senyor és l’Altíssim, el terrible, rei de reis a tot el món.

Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor. Canteu a Déu, canteu-li, canteu al nostre rei.

Déu és rei de tot el món, canteu a Déu un himne. Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.
Versicle abans de l'Evangeli (Ac 16,14): Al·leluia. Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escoltem atentament les paraules del vostre Fill. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 3,20-21): En aquell temps, Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar. Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien: «Ha perdut el seny!».

«Ha perdut el seny!»

Mn. Antoni CAROL i Hostench
(Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui veiem com els propis de la parentela de Jesús gosen dir que «ha perdut el seny!» (Mc 3,21). Un cop més, es torna a complir l'antic proverbi que «un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva» (Mt 13,57). No cal dir que aquesta lamentació no “esquitxa” Maria Santíssima, perquè des del primer fins al darrer moment —quan ella es trobava al peu de la Creu— es mantingué sòlidament ferma en la fe i confiança envers el seu Fill.

Ara bé, i nosaltres? Fem examen! Quantes persones que viuen al costat nostre, que els tenim a l'abast, són llum per a les nostres vides, i nosaltres...? No ens cal anar gaire lluny: pensem en el Papa Joan Pau II: quanta gent el seguia!, i... alhora, quants l'interpretaven com un “tossut-antiquat”, gelós del seu “poder”? És possible que Jesús —dos mil anys després— encara segueixi enfilat a la Creu per la nostra salvació, i que nosaltres, de baix estant, continuem dient-li «baixa i creurem en tu» (cf. Mc 15,32)?

O a l'inrevés! Si maldem per a configurar-nos amb el Crist, la nostra presència no resultarà neutra per als qui interaccionen amb nosaltres per motius de parentiu, treball, etc. És més, per alguns els resultarà molesta, perquè els serem un reclam de consciència. Ben garantit que ho tenim: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Mitjançant les seves burles amagaran la seva por; mitjançant llurs desqualificacions faran una mala defensa de llur “poltroneria”.

Quantes vegades ens qualifiquen als catòlics com a “exagerats”? Els hem de respondre que no ho som, perquè en qüestions d'amor és impossible exagerar. Però sí és veritat que som “radicals”, perquè l'amor és així de “totalitzant”: «o tot, o res»; «o l'amor mata el jo, o el jo mata l'amor».

És per això que sant Joan Pau II ens parlà de “radicalisme evangèlic” i de “no tenir por”: «En la causa del Regne no hi ha temps per a mirar enrere, i menys per a deixar-se portar per la mandra».