La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimecres XXVII de durant l'any

1ª Lectura (Jon 4,1-11): Jonàs es disgustà molt i pregà al Senyor tot enfadat: «Ah, Senyor, no ho deia jo quan encara em trobava al meu país? Per això em vaig prevenir intentant fugir a Tarsís: ja sabia jo que vós sou Déu benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l'amor, i que us desdieu d'enviar desgràcies. Prou, Senyor, preneu-me la vida: m'estimo més morir que viure!». El Senyor contestà: «Tens raó d'enfadar-te Jonàs?».

Jonàs, que havia sortit fora de Nínive, es va fer una cabana enfront de la ciutat i s'estava en aquella cabana esperant què passaria a la ciutat. El Senyor-Déu, que el volia treure del seu error, disposà que hi naixés un ricí, que va créixer tot seguit fins a cobrir amb la seva ombra el cap de Jonàs. Jonàs se n'alegrà moltíssim. Però l'endemà, a trenc d'alba, Déu disposà que una eruga rosegués el ricí, i el ricí s'assecà. A la sortida del sol, Déu disposà també que s'aixequés un vent xafogós de llevant. El sol queia sobre el cap de Jonàs i ell, no podent aguantar més, demanava la mort dient que s'estimava més morir que viure. El Senyor li digué: «Tens raó d'enfadar-te per la mort del ricí?». Jonàs contestà: «Sí, tinc raó de passar un disgust de mort!». El Senyor li digué: «Tu planys un ricí que no t'ha costat cap treball ni has hagut d'esperar que creixés: s'havia fet en una nit i en una nit s'ha mort. I jo, no havia de plànyer Nínive, aquesta gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil criatures que encara no distingeixen la dreta de l'esquerra, a més del bestiar?».
Salm responsorial: 85
R/. Vós, Senyor, sou lent per al càstig, fidel en l'amor.
Sou el meu Déu, compadiu-me, Senyor, que tot el dia clamo a vós. Doneu aquest goig al vostre servent; a vós elevo la meva ànima.

Vós, Senyor, sou indulgent i bo, ric en l'amor per a tothom qui us invoca. Senyor, escolteu la meva pregària, escolteu la meva súplica.

Tots els pobles que heu creat vindran a fer-vos homenatge i glorificaran el vostre nom. Diran: «Sou gran, Senyor, són prodigioses les vostres obres, vós sou l'únic Déu».
Versicle abans de l'Evangeli (Rm 8,15): Al·leluia. Heu rebut un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare! Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 11,1-4): Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació».

«Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles»

Fr. Austin Chukwuemeka IHEKWEME
(Ikenanzizi, Nigèria)

Avui veiem com un dels deixebles li diu a Jesús: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» (Lc 11,1). La resposta de Jesús: «Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació» (Lc 11,2-4), pot ser resumida amb una frase: la correcta disposició per a l'oració cristiana és la disposició d'un nen davant del seu pare.

Veiem tot seguit que l'oració, segons Jesús, és un tracte del tipus “pare-fill”. És a dir, és un assumpte familiar basat en una relació de familiaritat i amor. La imatge de Déu com a pare ens parla d'una relació basada en l'afecte i la intimitat, i no de poder i autoritat.

Pregar com a cristians suposa posar-nos en una situació on veiem Déu com pare i li parlem com els seus fills: «M'has escrit: ‘Fer oració és parlar amb Déu. Però, de què?’. —D'Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge. En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: “tractar-se!”» (Sant Josepmaria).

Quan els fills parlen amb els seus pares es fixen en una cosa: transmetre en paraules i llenguatge corporal el que senten en el cor. Esdevenim millors dones i homes d'oració quan el nostre tracte amb Déu es fa més íntim, com el d'un pare amb el seu fill. D'això ens en deixà exemple Jesús mateix. Ell és el camí.

I, si recorres a la Mare de Déu, mestra d'oració, què fàcil serà! De fet, «la contemplació del Crist té en Maria el seu model insuperable. El rostre de Fill li pertany d'un mode especial (...). Ningú no s'ha dedicat amb l'assiduïtat de Maria a la contemplació del rostre del Crist» (Joan Pau II).