La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dissabte 27 de durant l'any

1ª Lectura (Jl 4,12-21): Això diu el Senyor: «Que es desvetllin tots els pobles i pugin a la vall de Josafat: allà m'asseuré per judicar tots els pobles dels voltants. Feu córrer la falç, que els sembrats ja són madurs; trepitgeu els raïms, que el cup n'és ple; les tines sobreïxen de tanta dolenteria. Multituds i multituds a la vall de la Sentència, perquè, a la vall de la Sentència, el dia del Senyor és a prop. El sol i la lluna s'han enfosquit, les estrelles han apagat la seva llum. El Senyor rugeix des de Sió, des de Jerusalem fa sentir el seu bramul; el cel i la terra s'estremeixen, però el Senyor és un lloc de refugi per al seu poble, una ciutadella on s'emparen els fills d'Israel.

»Ara sabreu que jo soc el Senyor, el vostre Déu, que tinc la residència a Sió, la muntanya sagrada. Jerusalem serà una ciutat santa, no hi passaran mai més els forasters. Aquell dia les muntanyes regalaran de most, i rajarà llet dels turons; a totes les fondalades de Judà correrà l'aigua i del temple del Senyor naixerà una font que farà créixer el rierol de les Acàcies. Egipte quedarà desolat, Edom serà una estepa deserta per les violències comeses contra els fills de Judà, per la sang innocent que han escampat en el país. Els demanaré comptes de la sang que han vessat, no la deixaré sense càstig. Però el país de Judà sempre més serà habitat, Jerusalem serà poblada d'una generació a l'altra, i el Senyor residirà a Sió».
Salm responsorial: 96
R/. Justos, celebreu festes en honor del Senyor.
El Senyor és rei. La terra ho celebra, se n'alegren totes les illes. Foscor i nuvolades vetllen entorn d’ell, justícia i raó sostenen el seu tron.

Es fonen com cera les muntanyes davant del Senyor de tota la terra. El cel proclama la seva justícia, i tots els pobles contemplen la seva glòria.

Apunta per als justos la llum, i l'alegria per als rectes de cor. Justos, celebreu festes en honor del Senyor, enaltiu el record de la seva santedat.
Versicle abans de l'Evangeli (Lc 11,28): Al·leluia. Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Lc 11,27-28): En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué: «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!». Però Ell va respondre: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!».

«Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar»

Mn. Jaume AYMAR i Ragolta (Badalona, Barcelona, Espanya)

Avui escoltem la millor de les lloances que Jesús podia fer de la seva pròpia Mare: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!» (Lc 11,28). Amb aquesta resposta, Jesucrist no rebutja l'apassionada alabança que aquella dona senzilla dedicava a la seva Mare, sinó que ho accepta i va més enllà, bo i explicant que Maria Santíssima és benaurada —sobretot!— pel fet d'haver estat bona i fidel en l'acompliment de la Paraula de Déu.

De vegades em pregunten si els cristians creiem en la predestinació, com hi creuen altres religions. No!: els cristians creiem que Déu ens té reservat un destí de felicitat. Déu vol que siguem feliços, sortosos, benaurats. Fixem-nos que aquesta paraula es va repetint en els ensenyaments de Jesús: «Feliços, feliços, feliços...». «Feliços els pobres, els compassius, els qui tenen fam i set de ser justos, els qui creuran sense haver vist» (cf. Mt 5,3-12; Jn 20,29). Déu vol la nostra felicitat, una felicitat que comença ja en aquest món, encara que els camins per arribar-hi no siguin ni la riquesa, ni el poder, ni l'èxit fàcil, ni la fama, sinó l'amor pobre i humil de qui tot ho espera. La joia de creure! Aquella de la qual parlava el convers Jacques Maritain.

Es tracta d'una felicitat que és més gran encara que la joia de viure, perquè creiem en una vida sense fi, eterna. Maria, la Mare de Jesús, no és solament sortosa per haver-lo portat al món, per haver-lo alletat i criat —com intuïa aquella espontània dona del poble— sinó, sobretot, per haver estat oient de la Paraula i per haver-la posada en pràctica: per haver estimat i per haver-se deixat estimar pel seu Fill Jesús. Com escrivia el poeta: «Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu” / és la sort que ens envejava Déu». Que Maria, Mare del Bell Amor, pregui per nosaltres.